Val la pena: "Contra la impunidad"

Per no córrer el risc d'oblidar, aquest commovedor vídeo, contra la impunitat, contra totes les impunitats:

II Col·loqui del Memorial Democràtic. Les dictadures al "tapete"

Foto: Manel Armengol. VEGAP

Avui ha començat el II Col·loqui internacional sobre la repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures al Palau de la Generalitat de Catalunya i amb la presència d'autoritats i especialistes en la matèria.

Avui ha estat el jutge xilè Juan Guzmán Tapia, que ha fet una exposició de l'evolució de la legislació penal internacional i com aquesta evolució ha afavorit els judicis per crims de lesa humanitat.

Estela de Carlotto, ha explicat com es van organitzar les mares de la Plaça de Mayo i com han aconseguit recuperar 101 nens i nenes dels 400 que van ser segrestats i retinguts de las noies empressonades a la dictadura argentina. Va acabar amb el "Nunca más" i va rebre molts aplaudiments de part del públic assistent.

La llàstima és que en aquesta presentació no va haver ocasió a fer perguntes als convidats, encara que més tard va haver una petita recepció al pati de la Generalitat i aquí es va poder accedir a algun dels convidats.

Es pot veure el programa aquí i seguir les activitats al blog obert per al col·loqui.

Web de Memorial democràtic

Quan et prenen tot, encara et queda la dignitat

Fluïda i intensa va ser l'exposició de l'Assumpta Montellà, autora del llibre La maternitat d'Elna. Va durar gairebé una hora exacta la seva explicació de com s'havia assabentat de la maternitat d'Elna i de com, pas a pas, va anar reconstruint la història de la Señorita Isabel, l'Elizabeth Eidenbenz.

Desgarradora, com totes aquestes històries de la guerra civil. N'he sentit parlar de moltes i he llegit unes quantes més però d'Elna no havia sentit parlar fins fa aproximadamanet 1 any. L'Assumpta Montellà va presentar el seu llibre a Valls el 12 de maig d'enguany i aleshores no vaig poder anar-hi. Ahir va ser al Palau de Congressos de Tarragona i encara que vaig arribar una mica tard, vaig tenir temps de sobres per commoure'm profundament amb la seva explicació.

Rotunda i contundent però tendra i fantàstica la seva història d'amor. L'Elizabeth Eidenbenz, entre el 1939 i 1944, va salvar 597 fills i filles de refugiades de la Guerra Civil al Camp d'Argelès-sur-mer, i va aprofitar un antic palacete a Elna com a improvisada maternitat. Són aquestes les persones i les històries que et donen confiança en l'ésser humà.

Val la pena saber aquestes cosas, és necessari difondre-les i cal agrair a persones com l'Assumpta Montellà investigar sobre fets com aquests i fer la difusió perquè es coneguin, especialment entre els més joves ja que cal que sàpiguen que la llibertat i la democràcia que avui viuen al seu país va costar moltes vides, molt de patiment i que va haver-hi persones com ara l'Elizabeth Eidenbenz que van fer possible que 597 nens i nenes tinguessin l'oportunitat de néixer i viure perquè de no haver estat per ella, segurament haurien mort, com d'altres nens a les platges del camp d'Argelès.

Programa Actes a Tarragona

Memoria del Exilio

Wikipedia: La maternitat de Elna

Elizabeth Eidenbenz

Bloc de l'autora

Mujeres, República, Exilio, Maternidad de Elna

Escolteu l'Elizabeth Eidendenz en aquest vídeo:

Deia l'Assumpta que l'Elizabeth els posava música a les dones de la maternitat, en especial aquesta peça, la suit núm. 1 per cello de Bach interpretada per Pau Casals. Escolteu-la! part2

Estupenda acollida als actes del Winnipeg a Valls

"Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece.
Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie." Pablo Neruda




Amb una sala plena es van realitzar els actes commemoratius del 70 anys de l'arribada del Winnipeg a Xile. L'assistència va ser bona i la jornada va acabar amb una nota poètica i musical a càrrec de la Claudia Bini (poesia) i Carlos (guitarra) i Paty (veu). Van animar al públic a cantar i vam acabar amb Gràcias a la vida de la Violeta Parra.

L'exposició romandrà oberta fins el dia 30 d'octubre a l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)

El poema que va recitar la Clàudia és de Pablo Neruda i el reprodueixo aquí:

Yo reuno
Qué orgullo el mío cuando
palpitaba
el navío
y tragaba
más y más hombres, cuando
llegaban las mujeres
separadas
del hermano, del hijo, del
amor,
hasta el minuto mismo
en que
yo
los reunía,
…y el sol caía sobre el mar
y sobre
aquellos
seres desamparados
que entre lágrimas locas,
entrecortados nombres,
besos con gusto a sal,
sollozos que se ahogaban,
ojos que desde el fuego sólo
aquí se
encontraron;
de nuevo aquí nacieron
resurrectos,
vivientes,
y era mi poesí la bandera
sobre tantas congojas,
la que desde el navío los llamaba
latiendo y acogiendo
los legados
de la descubridora
desdichada,
de la madre remota
que me otorgó la sangre y la palabra

Pablo Neruda, Memorial de Isla Negra, 1966

El 70 aniversari del Winnipeg a Valls

Finalment tot està a punt per divendres 16 d'octubre a les 19 hores. A Valls tindrem els actes commemoratius que enguany ha preparat la Comissió Salvador Allende de Valls. S'inaugura l'exposició l'Odisea del Winipeg, que romandrà oberta fins el dia 30 d'octubre a l'Institut d'Estudis Vallencs i que ha estat una cl·laboració del Port de Tarragona i de l'Asociación Allende en Tarragona.

Contarem també amb la participació del professor d'História Contemporània de la URV Sr. Josep Sàanchez Cervelló i amb la Senyora Montserrat Julió, viatgera del Winnipeg.

Els actes han comptat amb el suport de l'Antena del Coneixement de la URV a Valls

Webgrafia:
Memoria chilena

Winnipeg.cl

Winnipeg Chile

Wikipedia

Més en aquest bloc

Nuestro Chile

Rediris

1939 - 2009 70 anys de l'arribada del Winnipeg a Xile

El passat 15 de setembre es va inaugurar l'Exposisció sobre el Winnipeg que realitza el Port de Tarragona i l'Associació Allende d'aquesta ciutat. A l'acte va estar present l'historiador xilè Jaime Ferrer Mir que ha escrit un llibre amb els resultats de la seva investigació: Winnipeg, el barco de la esperanza. A l'acte van estar presents com a testimonis la Margarita Sancho i la Carmen Blasco, 2 passatgeres del Winnipeg que va marxar a Xile amb 2563 refugiats de la Guerra Civil des del port de Trompeloup-Pauillac a França un 4 d'agost de 1939 i va arribara Xile el 3 de setembre del mateix any.

Aquí podeu veure la presentació del historiador Jaime Ferrer Mir:

Winnipeg V2003

View more presentations from Viatoris.

Enguany es celebren els 70 anys d'aquest episodi i tant aquí com allà, a Xile, es recorda aquesta data tan significativa i la figura del Pablo Neruda que va ser possible aquesta obra humanitària.

A Valls també es recordarà aquesta data i s'anunciarà properament el programa d'actes.

Per llegir més sobre el tema:

Memoria viva: Los refugiados españoles en Chile

Wikipedia

Notícia a la Gen Cat

Bloc del Jaime Ferrer Mir i l'Associació de Amigos del Winnipeg de Chile

Las dificultades del Winipeg, por Julio Galvez

Homenatge del Govern de Xile

Tren de l'exili - 3 i L'exili català a Xile

Tan sols incorporar el material audiovisual de la Gen Cat. sobre el tren de l'exili i anunciar els propers actes, destacant especialment un: Repressió i exili: l'empremta del franquisme a Xile, que es realitzarà a Lleida el 18 i 19 de juny:
18 de Juny: L'empremta catalana a Xile. Exposició fotogràfica
Taula rodona: L'exili a Xile
19 de juny presentació del llibre: La memòria històrica de Cristià Aguadé

El 17 de juny a Xile es realitzarà un homenatge a Sigfrid Grimau Miquel, actual President del Centre Català a Xile i a Cristià Aguadé Cortés, fill del 1r alcalde de Barcelona, a l'adveniment de la República de 1931.

Escoltar entrevista a Montserrat Julio: Embarcamos a Chile en el barco que fletó Pablo Neruda.

Informació a Memorial Democràtic
Fotos
Vídeos

Programa dels propers actes a 70anysaniversariexili

Cap a Toulouse, camins de l'exili

Com ja tinc per costum des de fa algun temps, en aquesta busca i captura del temps i la memòria, vaig voler aprofitar el cap de setmana de l'1 de maig per anar a visitar a una antiga amiga de la meva família. D'edat molt avençada i fins ara, una font viva d'història, que em proveïa d'allò que necessito saber i que ella em podia explicar. Malgrat els seus 96 el seu cap es mantenia íntegre. Però hi arriba un punt a la vida, i ja ha arribat, que això es comença a diluir i tot és confusió i ombres. A poc a poc els seus records es desdibuixen de la seva memòria i el silenci es posa als seus lavis i es queda penjada i perduda en els seus pensaments o desmemòria. Qui sap on va, quan marxa d'aquesta manera... Ara el silenci és el guardian dels seus secrets.

Vaig haver de renunciar a saber i a preguntar però em vaig sentir feliç de poder-la abraçar amb la quasi certessa de que no la tornaria a veure o al menys a trobar-la amb aquest grau de conciència que encara li queda. Va ser una mena de comiat, triste sens dubte. Al cap i a la fi, sempre contava amb ella. Encara que no la veia amb freqüència, ella estava allí per explicar-me. Encara hi és però ha començat a marxar-se'n. I al perdre-la, torno a perdre al meu pare. El seu home i el meu pare haurien d'haver explicat les seves històries i pel que he descobert recentment, ja havien començat a fer-ho. Ara hauré descobrir tota sola aquella part de la història que em falta.

Com que amb la meva interlocutora habitual no vaig poder parlar gaire per les raons que he comentat, vaig parlar amb el seu fill, qui va començar a buscar papers i fotos i coses que mai no havia tocat. Ara els records són responsabilitat seva. He trobat un bon aliat.

De camí cap allà, vaig veure anunciats per la carretera un munt de llocs molt significatius. Llocs pels quals hauré de tornar a passar i que hauré de visitar. En aquesta ocasió no m'era posible.

A la Jonquera em vaig deixar enrrera el Museu memorial de l'exili , que actualment i fins el 17 de maig presenta l' Exposició Els passos de frontera amb fotografies d’Alfred Mauve sobre els passos de l’exili des d’una òptica poètica i contemporània.: “jo fotografio l’herba que ha rebrotat damunt d’aquesta història, la seva ombra, alguna cosa ha sobreviscut”

Foto: les muntanyes nevades des del cotxe, just abans de passar la frontera. Un cop vam creuar la frontera asomaven:

Colliure, (Camp d'internament per a "extremistes i perillosos"). Allí va morir l'any 1939 a l'exili Antonio Machado un cop ocupada Barcelona per les tropes franquistes.

Argeles-sur-Mer, Camp d'internament de 100.000 republicans exiliats:

"A la mémoire des 100.000 Républicans Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi"

Actualment en preparació un documental sobre aquest camp. A vídeos a la carta

Elna, Avui justament ha estat a l'IEV de Valls la Montserrat Montellà, l'autora del llibre La maternitat d'Elna Bresol dels exiliats, dins del cicle de xerrades"L'exili en femení"

Saint Cyprien, Perpignan, Narbonne, Carcassonne....i per fi Toulouse.

Camps d'internament a França.

Wikipedia

Mapes de l'exili

La maternitat d'Elna

Wikipedia

El llegat de la maternitat d'Elna. Videos a la carta

Vídeo a Google

Vídeo a YouTube

Sobre Antonio Machado

articles de Machado a La Vanguardia

Cantares, Serrat

Gabriela Mistral i Guernica.

Fa no gaire vaig llegir que recentment s'havia publicat un llibre amb poemes inèdits de la nostra gran i desconeguda poetessa xilena Gabriela Mistral i Premi Nobel de Literatura l'any 1945. La notícia va sortir a la premsa l'octubre de l'any passat però el llibre, de moment, té una tirada reduïda que ha anat a parar a Biblioteques i centres de documentació. El llibre en qüestió es diu Almácigo i l'editor i compilador del llibre ha estat Luis Vargas Saavedra, poeta i estudiós de l'obra de la Gabriela Mistral.

La història mateixa de la gestació del llibre resulta curiosa i la seva recuperació ha estat possible gràcies a la donació que dels manuscrits va fer recentment Doris Atkinson, neboda de la Secretària i marmessor (albacea) de la Gabriela, Doris Dana.

Aquests escrits sembla ser, pels comentaris que he anat llegint, ensenyen la part més compromesa de l'autora davant dels fets bèl·lics que marquen l'època que li va tocar viure i posen en evidència la seva ferma aposta per la pau. He pogut trobar el poema Árbol de Guernica, poema dedicat al bombardeig d'aquesta ciutat, que es va recordar el passat 26 d'abril en el seu 72 aniversari.
L'últim viatge que vaig fer a Xile vaig tenir l'oportunitat de conèixer la meravellosa terra de la Gabriela : Vicuña i el Valle del Elqui, el museu i la seva casa. Les fotos són d'aquest viatge. La foto de l'arbre de Guernica, també és meva d'un viatge fet fa uns quants anys a Guernica.

El poema és aquest:

Árbol de Guernica

Volverá a ser verde y ancho
el roble, el roble nuestro.
Mordido de la metralla,
no del rayo de los cielos,
volverá a brotar contadas
una hoja por cada Euskaro
y será a la semejanza
nuestra y tierno.

Mientras, andamos errantes
sin criar roble en otros suelos,
con un gajo sollamado
que se aprieta contra el pecho.

Volverá a ser en Euskadia
el abra, el árbol y el ruedo
del corro de manos dadas,
y el himno al Dios verdadero,
confesado y silencioso
como la encina sin viento.

Los heridos y aventados
y los que a mitad de ruta
dizque se quedaron muertos,
todos volveremos, todos,
el árbol, al ruedo.

Mientras tanto parecemos
casa en noche de saqueo.
Y desvariados que dicen
en refrán “Guernica” y “fuego”.

Sigue entero y da, mascado
en un brote verde
un sabor de salmuera que resbala
si lo muerden niño o viejo.
Y con él, caído el sol,
comulgan y esperan ellos.

Mientras tanto caminamos
tocando a puertas de acero
de los que han la libertad
y siguen sordos y ciegos.

Crece con nuestras fés
y voluntades y tuétanos.
Crece al día y a la noche
aunque le den pez y fuego
y aunque zumben su despojo
alguaciles y patán ebrio.

Mientras tanto le rezamos
sobre el jergón a dos leños:
el de Cristo y el de Ignacio
entrecruzados y ardiendo.

Por islas, por archipiélagos,
al asar pez y catar
vino bárbaro tenemos
sobre nosotros la sombra
del buen roble que da silbo y oreo.

Cortados como la sarta
y la madeja,
escupidos en la noche tártara
partida del bombardeo,
cada uno caminó
cargando flor y madero
cortado de él y llevándolo.

Mientras que cortamos el aire,
en la lengua sin orígenes
decimos el Padrenuestro
y el roble allá lo corea,
fiel, hirviendo y recto.

Gabriela Mistral

La notícia del llibre a la premsa xilena:
El Mercurio
La Tercera

Sobre la Gabriela Mistral:
Portal Universidad de Chile
Patrimonio Cultural deChile
Centro Virtual Cervantes
Portal Gabriela Mistral
Museo Gabriela Mistral-Vicuña
Videos de Gabriela a Grandes Chilenos

Sobre poetes, llibres i més coses a:
Jardines errantes, el bloc del'escriptor xilè Omar Pérez Santiago

Forcall, Valls i la doble "LL"

No sé per quina mena de circumstància, els topònims que em vinculen més profundament a aquesta península són per a mi i jo crec que, en general, per a qualsevol llatinoamericà, profundament difícils de pronunciar. El meu punt d'arribada inicial, terra d'origen de la meva mare i adoptiva del meu pare, va ser Saragossa, que en castellà és Zaragoza i no sé quina de les 2 maneres és més difícil de pronunciar. Però, de totes totes, la "Z" és un so absolutament impossible per a mí, encara ara, gairé be 30 anys després d'haver arribat aquí.

El mateix em passa amb la pronunciació correcta de la "LL"" final catalana: Valls, Forcall... No hi ha res a fer. Quan estudiava aquesta llengua, a banda de moltes altres coses (diguem per citar algun exemple: pronoms febles i relatius, accents oberts i tancats, dobles "ss" i "s", etc. etc. ) podia escoltar i arribar a descobrir com s'havia d'escriure una paraula si sentia la pronunciació de la professora. En solitari, havia de recórrer a l'aprenentatge memorístic. En fi, s'ha fet el que s'ha pogut. Per tant si veieu algun "pufo", perdoneu a aquesta aprenent perpètua de la llengua que fa un veritable esforç per escriure en català, vigilant tant com pot la correcció lingüística i amb els traductors sempre a mà per resoldre dubtes.
Tot allò era un preàmbul per a explicar el que volia veritablement explicar, la meva visita fa un parell de setmanes a Forcall, poble del meu pare i uns dels orígens d'aquesta ciutadana del món.

Foto: Pàgina web de l'Ajuntament de Forcall

Forcall és un petit poble de Castelló, situat al mig del meravellós Maestrat (Maestrazgo, en castellà). Forcall te una població de 540 habitants (encara que a l'estiu i en festes es multiplica) i està envoltada per 4 moles o roques: Mola de Garumba o Roca del migdia, Mola de San Pere o de Roc, Mola de San Marc o Mola de la Vila i Mola d'Encamaràs o Roca Roja. Té el forn en funcionament més antic d'Europa i encara que ara, pel tema de higiene alimentària i aquestes coses, no es pot accedir al seu interior, quan jo vaig arribar allà pels 80 la gent acostumava a portar al forn les seves safates amb pastissos i biscochos. Era absolutament fantàstic! Em semblava que em transportava en el temps a una època anterior fascinant i desconeguda. Encara tenia algun tiet i tieta vius, molts grans però no pertanyien a aquest món. Vestien de negre i la meva tieta, amb un mocador al cap. Ella no havia sortit mai del poble. El tiet sí que havia sortit per fer la mili i més tard per fer la guerra. La seva llar era un museu de coses antigues. No havien tingut fills i no s'havien "reciclat" com d'altres parents que sí ho havien fet per la l'evolució i modernització que sol acompanyar l'arribada dels fills.
Forcall als 80 era un poble vell i poc arreglat. Avui dia, en canvi, amb el turisme rural, les subvencions i el retorn als pobles sembla una altra cosa. Cada vegada que vaig em trobo més i més cases arreglades.
Doncs va ser fantàstic anar-hi. Va coincidir amb la Setmana Santa i vam passar allí un parell de dies. Havia nevat per tot arreu i les muntanyes estaven precioses. El riu portava aigua i el poble feia goig. No em va importar ni la pluja ni el fred i poder passejar una mica quan escampava la pluja va ser un plaer autèntic.
Aquí poso algunes de les fotos del poble que vaig fer amb el mòbil. No són gens bones perquè estan fetes amb pluja. Forcall va ser terra d'emigrants i fins i tot a Valls he trobat algun forcallà. També va ser terra de maquis, tot s'ha de dir. D'aquells pobles on el jovent va marxar per poder trobar oportunitats d'una feina i una vida de més qualitat. Allò va ser el que va obligar al meu pare i d'altres joves a marxar d'allí.

Forcall a la Vikipèdia
Sobre els Maquis:
Vikipèdia i Wikipèdia
Gran Enciclopèdia Aragonesa
Bloc: Espacios del Maestrazgo
Las ilusiones perdidas a YouTube

Música per l'exili

Dijous a la nit vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure i sentir el concert Música per l'exili, a l'Auditori de Barcelona, dins dels actes commemoratius del 70 aniversari de la guerra civil i començament de l'exili, que ha organitzat Memorial Democràtic i la Generalitat i qu e ja havia avançat en un comentari anterior.
Per aquelles coses de la vida, semblava que no podria arribar-hi com estava previst perquè van passar un seguit de coses que em van obligar a canviar de plans a última hora. Finalment a les 22.00 hores posava el peu a l'Auditori. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia. L'Auditori és un recinte molt gran i encara quedava algun seient sense ocupar. Sobre les 10.10 pm va aparèixer el presentador, Enric Majó. Sobre la pantalla de l'escenari es visualitzava una pel·lícula sobre la retirada i l'arribada dels republicans als camps francesos. El presentador va presentar 2 exiliats: la filla de Pi i Sunyer i Sebastià Piera, un ex combatent de la República que es va exiliar a França i Rússia. Va ser molt emotiu sentir-los parlar. Tenien molta cosa a explicar però mai és l'espai adequat, ni el moment...L'espectacle musical havia de començar i les explicacions no es podien allargar. A l'últim convidat, el senyor republicà que tenia moltes ganes d'explicar coses i una memòria extraordinària, s'ho van haver de portar. Des del públic, a dalt de tot, algú amb molta raó va cridar "estem en deute amb ell" i doncs la gent va començar a aplaudir sense parar. I és que és veritat, ja no hi queden gaires persones que puguin parlar i explicar coses, però és que mai no ha estat el moment...per una raó o per una altra de parlar i de dir coses.

La cosa és que l'acte va estar ple de mencions a Xile, com a un dels països més importants d'acollida de l'exili espanyol i català, com a referent de lluita democràtica, etc. etc. Fins i tot a l'acte va intervenir un jove cantautor i músic xilè, Manuel Garcia, Premi Nacional de la Música de Xile, l'any 2008 i director artístic del concert homenatge a Salvador Allende Cien años mil sueños, el passat 7 i 8 de novembre de 2008 a Xile. Total, Xile estava present a tot arreu. Van interpretar la cançó del Silvio Rodríguez, Santiago de Chile i van fer menció al Víctor Jara, a Neruda, en fi...Xile hi era present a l'acte de moltes maneres.

Com podeu veure em resulta impossible desvincular les 2 memòries perquè d'una manera o una altra sempre van a parar al mateix lloc i són part, d'una mateixa història.

La direcció musical del concert va estar a càrrec d'en Guillamino i del Manuel Garcia, gent jove. Això em va agradar. És bo, jo crec, que intervinguin joves en aquests actes. Aporten una mirada més fresca i més nova.

A l'acte també van participar: Javier Rubial, Silvia Pérez, Refree, Uxia, Kepa Junkera, Eliseo Parra i Maria del Mar Bonet.

L'acte va acabar amb una cançó que m'encanta: Carta a l'exili, interpretada per la Maria del Mar Bonet. No he trobat la cançó a YouTube, però poso la lletra aquí.

La notícia a 3cat24.cat

Entrevista a Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic

Especial Guerra Civil a 3cat24

Manuel Garcia a YouTube

Abril, mes de commemoracions

Aquest mes d'abril està ple de dates significatives. El dia 1 d'abril passat es va recordar el 70 aniversari del fi de la Guerra Civil Espanyola:
Podeu sentir aquí el part oficial de la victòria de l'exèrcit de Franco:



Aquest és un part que va marcar el començament de moltes coses, entre d'altres, l'exili de moltes persones, uns van marxar lluny però d'altres van començar l'exili interior, el del silenci i la por, la misèria i la dura posguerra. Aquest any només en fa 70 anys d'aquell dia, total no res, un sospir. Però cada any n'hi ha gent que sí que s'en recorda d'aquestes dates, com també recordaran el 14 d'abril que per anys i anys ha estat escassament recordat.

Aquest any es celebren diferents actes commemoratius de l'aniversari de la proclamació de la II Republica el 14 d'abril de 1931.

Demà a Barcelona, a les 19h. a la Plaça Sant Jaume, acte públic "Visca la República", convocat per: Unitat Cívica per la República, Assoc. per la recuperació de la memòria històrica-exili republicà amb el suport de Memorial Històric i moltíssims grups més.

A Tarragona es celebraran difernets actes commemoratius a la URV.

No cal dir que enguany es celebren actes semblants a tot arreu de la geografia espanyola.

Finalment, dijous 16 d'abril a l'Auditori de Barcelona, Música per l'exili a les 22h. amb la participació de: Maria del Mar Bonet, Javier Ruibal, Silvia Pérez, Uxia, Kepa Junkera, Eliseo Parra, dins dels actes commemoratius que ha preparat Memorial Històric de la Generalitat de Catalunya.

Webgrafia:

Arxiu doumental de RTVE

Memorial democràtic

I com d'altres vegades...una nota de música, d'un il·lustre exiliat, l'universal Pau Casals

Els oblidats de la batalla

Podeu veure el vídeo a Internet (Vídeos a la carta) del documental que van passar ahir a la nit a TV3.

Els oblidats de la batalla

Avui diumenge a les 21.45 h. al programa de TV3 30 minuts es podrà veure el documental Els oblidats de la batalla, quan es compleixen 70 anys de l'acabament de la Guerra Civil.
És un reportatge de: Santiago Torres i Ramon Vallès.

Per aquelles coses de la vida, l'horari d'aquest programa coincideix amb el programa de TVE 2 En Portada amb el documental sobre de la mort d'Allende a Xile: Allende, caso cerrado.

Haurem de preparar el vídeo per gravar o mirar més tard per Internet a vídeos a la carta.

També d'interès i a TV3:
Picaso, pintura de guerra que el 27 d'abril de 2007 es van complir 70 anys del bombardeig de Guernica. Fitxa tècnica del programa amb més informació.
Les fosses del silenci 2, i 1, emès el 2005 i 2004, respectivament.
Els últims morts de Franco, emès el 2004
Els nens perduts del franquisme 1 i 2, emès el 2004

Foto estreta de la pàgina web de TV3

Travessa Setanta anys d'exili

En aquest viatge per la memòria i investigant aquí i allà, i a partir d'una consulta feta recentment a la Generalitat de Catalunya sobre un acte en concret, es va posar en contacte amb mi el Miquel Torné, dels Amics del camí del Nord, una associació que com ells defineixen molt bé "Som una entitat nascuda per imperatiu legal, temporal i amb voluntat de traspàs per convertir-nos, amb els Amics del Camí del Nord, en una sola associació que vetlli pel manteniment i la millora d’aquesta ruta, tot refermant llaços d’identitat i agermanament que ens permeten endinsar-nos per la nostra terra i la nostra història"
La cosa és que aquest grup ha organitzar entre d'altres activitats, la Travessa de l'exili. Aquí podeu veure el tríptic de la travessa d'enguany que es va acabar el passat 19 de febrer. A partir d'aquest contacte amb els Amics del camí del Nord, el Miquel Torné, m'ha permès informar-me d'una sèrie de coses i em va adreçar a la FFREEE, Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l'Exode, de França. Aquí podeu veure l'àlbum de fotos dels actes del 14 de febrer en record dels 70 anys de la Retirada, que va organitzar aquesta associació.
A partir de la web de la FFREEE he sabut que demà divendres 5 de març, a Argelès sur mer, faran un espectacle musical d'homenatge, Retirada: illusions perdues.

Fins el 30 de juny d'enguany, es continuaran portant a terme diferents activitats commemoratives.
Mireu el programa d'actes.

Des d'aquesta pàgina he pogut accedir a d'altres llocs web molt interessants:

Memòries de la nostra infantessa: Els nens de la guerra
Argelés 1939
Batalla del Ebro
Portal del exilio
Biblioteca Cervantes sobre el exilio

La Batalla de la memòria

Ahir a TV3 van passar un documental sobre la Batalla de l'Ebre: El documental fa una lectura, en clau ebrenca, d'una de les batalles més importants de la Guerra Civil espanyola. Es tracta d'una aproximació molt local a un conflicte civil amb implicacions continentals, i, al mateix temps, és una reflexió sobre la universalitat de la violència. (Notícia de TV3.cat)

Els assessors històrics del documental han estat el Josep Sánchez Cervelló i Pere Clua Micola. Del JSC ja em parlat en moltes ocasions en aquest bloc perquè va ser col·laborador de la Comissió Centenari Salvador Allende i va a participar als actes celebrats a Valls i al setembre i octubre de 2008. També cal dir que és un dels principals col·laboradors dels actes commemoratius de No més en fa 70 a Tarragona.

JSC i Pere Clua han escrit un petit llibre molt interessant La Batalla del Ebro: Un rio de sangre. Els 2 autors són del territori del conflicte i expliquen les causes de la batalla, els preparatius de l'ofensiva, les fases, aspectes humans, etc. i també inclou mapes i fotografies. És llegeix ràpid i et dona una idea del que va passar allí. La Batalla de l'Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la guerra i serà la que avançarà la caiguda de Catalunya i la definitiva derrota republicana.

El podeu veure en Vídeos a la carta a TV3
Llegiu aquí el comentari del documental

També són d'interès i dintre d'aquesta temàtica:

El Llegat de la maternitat d'Elna
Memòria de l'infern sobre el camp de Mauthausen
Els mestres catalans, de la guerra a l'exili

Una mirada a França

A França també es celebren molts actes commemoratius de la Retirada i la Guerra Civil. Aquí podeu veure l'Agenda d'activitats. Una d'aquestes activitats és la inauguració a Pamiers (Ariège) de l'exposició Le camp de concentració du Vernet d'Ariège. Fa uns quants anys , en el meu segon viatge a Toulouse, vam anar a visitar el Camp de Vernet. Va ser molt emotiu. Estava ple de tombes amb noms de persones desconegudes però que em resultaven molt properes. En aquest camp va ser-hi el meu pare. No sé quant de temps. És una de les coses que voldria aclarir. Vam veure també un petit museu que ens va permetre visitar una senyora molt amable que ens va obrir el museu fora del seu horari habitual. En finalitzar la visita, ens va convidar a café a casa seva. Va ser molt acollidora. El primer viatge a Toulouse va ser per Nadal de l'any 1980, als 6 mesos d'arribar a Espanya. Inoblidable. Aquest viatge, pot ser ho explicaré alguna altra vegada.
El 23 de Maig , si puc, agafaré el tren de l'exili, que sortirà de Barcelona:

Tren de l’exili. Jornada commemorativa
23 de maig, Pas de la frontera a Portbou – Coll de Balitres

El “Tren de l’exili”, un tren amb capacitat per a 250 persones, sortirà el 23 de maig al matí de Barcelona i refarà el trajecte que van fer molt exiliats catalans : Bcn-Girona-Portbou. La jornada inclourà la inauguració d’un monòlit i d’una exposició permanent de fotografies de l’exili al Coll de Balitres amb la presència d’autoritats dels dos costats de la frontera. L’objectiu és que hi participin molts dels homes, dones i nens que van fer aquell trajecte ara fa 70 anys. (Font: Nopasaran36.org)

Intentaré agafar aquest tren, no voldria que aquest se m'escapés. Es fan moltes coses, aquí i de l'altra part de la frontera.

Pàgina francesa: Espanye au coeur i Agenda d'actes 2009

Web Memoria del exilio

Museu Memorial de l'exili - MUME (La Jonquera)

A 70 anys de l'exili republicà

Ahir 5 de febrer van començar oficialment els actes commemoratius dels 70n anys de l'exili republicà. Com sabeu, Xile va ser un dels països acollidors, juntament amb Argentina, Mèxic, Veneçuela, etc.

El Memorial Democràtic de la Generalitat ha donat avui, 5 de febrer, el tret de sortida a la programació d’actes per commemorar el 70è aniversari de l’exili republicà. La programació s’extendrà durant tot l’any 2009 i inclou la senyalització de les rutes de l’exili de l’Empordà, a més d’homenatges, exposicions, i altres activitats commemoratives. En la roda de premsa de presentació dels actes commemoratius, el director del Memorial Democràtic de la Generalitat, Miquel Caminal, ha destacat que “l’exili és la permanència de la guerra i la impossibilitat de tornar” i “la negació de la llibertat, perquè l’exili no permet continuar amb la pròpia identitat”. Caminal ha reivindicat la necessitat de “fer pedagogia de l’exili” i homenatjar els exiliats i als qui han lluitat per la llibertat.
Llegiu més a la pàgina de la Generalitat de Catalunya
Descarrega't el programa
Podeu veure el web creat pel Memorial democràtic: http://www.70aniversariexili.cat/

La memòria històrica: camí d'anada i tornada. Xile-Valls-La Guerra Civil

La història no para mai de sorprender-me. Continuant amb el comentari anterior: Tot té a veure...Mireu...

Fa molt poc vaig retrobar el diari del meu pare i, en una de les seves anotacions deia....cito textualment:
......A pie nos llevan al apeadero de Gracia. Esperamos el tren. Se rumorea que salimos en dirección a Tarragona. En efecto, en un tren de mercancias salimos en esa dirección. En el treyecto voy recordando los tiempos en que a menudo paseaba por estos lugares: Zaragoza, Barcelona, Vallcarca, Sitges. Aparecen en mi memoria con todo lo bueno y lo malo que ocurrió en los años que pasé por aquí. El sueño me
rinde. A la una de la madrugada llegamos a Valls. Nos meten en un cuartel donde no hay nadie. Nos alojamos en el suelo. Estoy muy cansado y duermo bien. Me siento solo y una lágrima cae por mis mejillas.
(tot allò ho va escriure el meu pare el dia 3 de juliol, quan la seva divisió, al càrrec de la qual estava el tinent coronel, Valentín González, el Campesino, es dirigia cap a Tortosa a la Batalla de l'Ebre. Poc desprès, el Campesino seria destituit.)

Al mes de febrer de 1939 el meu pare, valencià d'orígen i aleshores amb l'edat de 34 anys, amb una multitud de soldats de l'exercit popular creuaven la frontera, vençuts i esgotats. El meu pare arribaria a les platges d'Argelés-sur-mer per a començar el seu periplo francès. Als anys 50 va marxar cap a Xile des de França per fer una nova vida.
23 anys més tard, hauria de viure amb gran dolor el cop militar a Xilè i l'enderrocament de Salvador Allende així com la desaparició i posterior empresonament del seu fill.
Al juliol de 1980 i a l'edat de 75 anys, el meu pare va tornar a Espanya des de l'exili xilè. Estava malalt, però la seva única il·lusió era tornar a la seva terra. També al febrer, però un any més tard, viuria amb terror el 23-F.
6 anys més tard moriria a la seva estimada Sarragossa, en silenci i oblidat, com tants d'altres. No va arribar a sentir parlar mai de la Recuperació de la Memòria Històrica.
A 70 anys de l'acabament de la guerra civil, el meu pare tindria ...104 anys. Massa tard per a ell i per a molts que, com ell, van lluitar pels grans valors de la democràcia i la llibertat, tant a Espanya com a França.

El que el meu pare no es podia imaginar, és que la seva filla, també vindria a parar a Valls i que una tarda d'hivern de 2008, llegint els seus diaris, descobriria que el seu pare també havia passat per Valls molts anys enrere.

Robert Capa i Només en fa setanta...a Tarragona

Ahir feia un dia de pluja a Tarragona. Feia goig passejar per la Rambla a les 5 de la tarda d'un dissabte. Gairabé no hi havía ningú pel carrer. Vaig entrar a veure l'exposició de dibuixos del Gustav Klimt a la Caixa Fòrum, que em va agradar molt, per cert. Va ser molt valent al plantejar aquells nus femenins plens d'erotisme i llibertat al començament del sègle passat. No es d'estranyar que aquests dibuixos hagin causat tantes crítiques a la societat vienesa de l'època.

Seguidament vaig entrar a la Llibreria de la Rambla a comprar el proper llibre de lectura del meu grup d'amics de l'Uned de Cervera, Contra el fanatismo, de l'Amos Os, i no hi era, però vaig trobar el de l'Oscar Soto, El último dia de Salvador Allende. El vaig comprar. Ja havia parlat del llibre en aquest blog però encara no l'havia llegit. Ja diré alguna cosa quan els hagi llegit. Se m'acumula la feina.
Al final, vaig arribar al Palau Firal i de Congressos de Tarragona on feian l'exposició del Robert Capa, Robert Capa, aquí. Aquesta exposició s'enmarca dins dels actes commemoratius dels setantè aniversari de l'acabament de la Guerra Civil, Només en fa setanta...Hi ha tot un seguit d'activitats fins el mes de març. Va inaugurar la sèrie de conferències, el nostre amic, Josep Sànchez Cervelló, professor d'Història Contemporània de la URV amb La Batalla de l'Ebre.

L'exposició de Capa mostra, a través de 30 fotografies realitzades el 15 de gener de 1939 a les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès, l'Alt penedès i el Garraf, a milers de refugiats civils i militars quan es retiraven davant l'avenç de les tropes franquistes que es disposaven a ocupar Tarragona.
Llegiu aquí la inauguració de l'exposició per part d'en Carles Querol, Comissari de l'exposició
Notícia a Tinet
Notícia a Diari de Tarragona