La història no para mai de sorprender-me. Continuant amb el comentari anterior: Tot té a veure...Mireu...Fa molt poc vaig retrobar el diari del meu pare i, en una de les seves anotacions deia....cito textualment:
......A pie nos llevan al apeadero de Gracia. Esperamos el tren. Se rumorea que salimos en dirección a Tarragona. En efecto, en un tren de mercancias salimos en esa dirección. En el treyecto voy recordando los tiempos en que a menudo paseaba por estos lugares: Zaragoza, Barcelona, Vallcarca, Sitges. Aparecen en mi memoria con todo lo bueno y lo malo que ocurrió en los años que pasé por aquí. El sueño me
rinde. A la una de la madrugada llegamos a Valls. Nos meten en un cuartel donde no hay nadie. Nos alojamos en el suelo. Estoy muy cansado y duermo bien. Me siento solo y una lágrima cae por mis mejillas.
(tot allò ho va escriure el meu pare el dia 3 de juliol, quan la seva divisió, al càrrec de la qual estava el tinent coronel, Valentín González, el Campesino, es dirigia cap a Tortosa a la Batalla de l'Ebre. Poc desprès, el Campesino seria destituit.)
Al mes de febrer de 1939 el meu pare, valencià d'orígen i aleshores amb l'edat de 34 anys, amb una multitud de soldats de l'exercit popular creuaven la frontera, vençuts i esgotats. El meu pare arribaria a les platges d'Argelés-sur-mer per a començar el seu periplo francès. Als anys 50 va marxar cap a Xile des de França per fer una nova vida.
23 anys més tard, hauria de viure amb gran dolor el cop militar a Xilè i l'enderrocament de Salvador Allende així com la desaparició i posterior empresonament del seu fill.
Al juliol de 1980 i a l'edat de 75 anys, el meu pare va tornar a Espanya des de l'exili xilè. Estava malalt, però la seva única il·lusió era tornar a la seva terra. També al febrer, però un any més tard, viuria amb terror el 23-F.
6 anys més tard moriria a la seva estimada Sarragossa, en silenci i oblidat, com tants d'altres. No va arribar a sentir parlar mai de la Recuperació de la Memòria Històrica.
A 70 anys de l'acabament de la guerra civil, el meu pare tindria ...104 anys. Massa tard per a ell i per a molts que, com ell, van lluitar pels grans valors de la democràcia i la llibertat, tant a Espanya com a França.
El que el meu pare no es podia imaginar, és que la seva filla, també vindria a parar a Valls i que una tarda d'hivern de 2008, llegint els seus diaris, descobriria que el seu pare també havia passat per Valls molts anys enrere.
......A pie nos llevan al apeadero de Gracia. Esperamos el tren. Se rumorea que salimos en dirección a Tarragona. En efecto, en un tren de mercancias salimos en esa dirección. En el treyecto voy recordando los tiempos en que a menudo paseaba por estos lugares: Zaragoza, Barcelona, Vallcarca, Sitges. Aparecen en mi memoria con todo lo bueno y lo malo que ocurrió en los años que pasé por aquí. El sueño me
rinde. A la una de la madrugada llegamos a Valls. Nos meten en un cuartel donde no hay nadie. Nos alojamos en el suelo. Estoy muy cansado y duermo bien. Me siento solo y una lágrima cae por mis mejillas.(tot allò ho va escriure el meu pare el dia 3 de juliol, quan la seva divisió, al càrrec de la qual estava el tinent coronel, Valentín González, el Campesino, es dirigia cap a Tortosa a la Batalla de l'Ebre. Poc desprès, el Campesino seria destituit.)
Al mes de febrer de 1939 el meu pare, valencià d'orígen i aleshores amb l'edat de 34 anys, amb una multitud de soldats de l'exercit popular creuaven la frontera, vençuts i esgotats. El meu pare arribaria a les platges d'Argelés-sur-mer per a començar el seu periplo francès. Als anys 50 va marxar cap a Xile des de França per fer una nova vida.
23 anys més tard, hauria de viure amb gran dolor el cop militar a Xilè i l'enderrocament de Salvador Allende així com la desaparició i posterior empresonament del seu fill.
Al juliol de 1980 i a l'edat de 75 anys, el meu pare va tornar a Espanya des de l'exili xilè. Estava malalt, però la seva única il·lusió era tornar a la seva terra. També al febrer, però un any més tard, viuria amb terror el 23-F.
6 anys més tard moriria a la seva estimada Sarragossa, en silenci i oblidat, com tants d'altres. No va arribar a sentir parlar mai de la Recuperació de la Memòria Històrica.
A 70 anys de l'acabament de la guerra civil, el meu pare tindria ...104 anys. Massa tard per a ell i per a molts que, com ell, van lluitar pels grans valors de la democràcia i la llibertat, tant a Espanya com a França.
El que el meu pare no es podia imaginar, és que la seva filla, també vindria a parar a Valls i que una tarda d'hivern de 2008, llegint els seus diaris, descobriria que el seu pare també havia passat per Valls molts anys enrere.
2 comentaris:
Lluisa, .... Has de continuar amb aquesta història.
Un petò !!!
En esas estamos Tere
Publica un comentari a l'entrada