Dissabte al de matí vaig anar a correus a recollir el llibre que des de Madrid m'enviava la
Montserrat Julió, la nostra testimoni dels
actes commemoratius de l'arribada del Winnipeg a Xile i que es van realitzar a Valls el passat mes d'octubre.
És un llibre que relata la història del seu exili a Xile i va estar publicat l'any 2003 per
l'editorial Viena, dins de la seva col·lecció
Memòria Popular i que està actualment esgotat. Per tant, em trobo molt afortunada de poder comptar amb un exemplar dedicat per la seva autora.
L'obra va ser guanyadora
ex aequo del Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2002, convocat per l'Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès.
El llibre consta de 3 parts i fent una ullada puc avançar que la primera està dedicada als records abans de la partida a l'exili, la segona als records del seu pas per França i la última fa referència a l'exili a Xile. El seu primer capítol d'aquesta 3a part comença així:
" L'escala del Centre Català tenia graons i barana de marbre blanc com d'una sola peça amb una ampla corva que pujava fins el replà. Allà, unes noies joves ben mudades amb vestits típics ens van rebre. Damunt la porta principal de fusta noble les banderes xilenes i catalana s'enllaçaven..."
Al segon capítol fa referència, ni més ni menys, que a
Mulchén, el meu preciós i estimat Mulchén. Resulta que per casualitats de la vida el seu punt de partida al seu exili xilè va ser Mulchén, un poble d'aproximadament 30.000 habitants del sud de Xile, on els meus pares tenien uns grans amics.
Continua la Montserrat:
"No feia ni quinze dies que érem al país i el pare consultant el cartell d'anuncis del Centre Català, va llegir que l'amo d'una serradora d'un poble del sud demanava dos manyans experts que poguessin reparar la maquinària de la seva indústria que havia sofert danys a causa d'un incendi. El pare va dir a l'Emili Pou:...Què et sembla si ens posem en contacte amb el tal Josep Eias de Mulchén, província de Bio-Bio?"
El meu pare coneixia al Josep Elias i als de la Vega, una altra família catalana que coneixia d'abans de la guerra, i que l'havíen acollit a casa seva quan treballava a Vallcarca, al Garraf. D'allí va néixer una llarga i duradora amistat, fins el dia d'avui...els que quedem perquè l'Elias i els avís de l'altra família ja no hi són. Queden els fills, els nets i els besnéts.
Coses de la vida, que fa cercles i cercles de coincidències i sorpreses fantàstiques.
Doncs agafaré el llibre de la Montserrat i em submergiré en els seus records...que d'alguna manera, també són meus.
Escolta el relat de la Montserrat Julió
Galeria fotògràfica
Mulchén
