Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris testimonis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris testimonis. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de desembre del 2009

Vida endins, crònica d'un exili a Xile


Dissabte al de matí vaig anar a correus a recollir el llibre que des de Madrid m'enviava la Montserrat Julió, la nostra testimoni dels actes commemoratius de l'arribada del Winnipeg a Xile i que es van realitzar a Valls el passat mes d'octubre.
És un llibre que relata la història del seu exili a Xile i va estar publicat l'any 2003 per l'editorial Viena, dins de la seva col·lecció Memòria Popular i que està actualment esgotat. Per tant, em trobo molt afortunada de poder comptar amb un exemplar dedicat per la seva autora.
L'obra va ser guanyadora ex aequo del Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2002, convocat per l'Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès.
El llibre consta de 3 parts i fent una ullada puc avançar que la primera està dedicada als records abans de la partida a l'exili, la segona als records del seu pas per França i la última fa referència a l'exili a Xile. El seu primer capítol d'aquesta 3a part comença així:
" L'escala del Centre Català tenia graons i barana de marbre blanc com d'una sola peça amb una ampla corva que pujava fins el replà. Allà, unes noies joves ben mudades amb vestits típics ens van rebre. Damunt la porta principal de fusta noble les banderes xilenes i catalana s'enllaçaven..."
Al segon capítol fa referència, ni més ni menys, que a Mulchén, el meu preciós i estimat Mulchén. Resulta que per casualitats de la vida el seu punt de partida al seu exili xilè va ser Mulchén, un poble d'aproximadament 30.000 habitants del sud de Xile, on els meus pares tenien uns grans amics.
Continua la Montserrat:
"No feia ni quinze dies que érem al país i el pare consultant el cartell d'anuncis del Centre Català, va llegir que l'amo d'una serradora d'un poble del sud demanava dos manyans experts que poguessin reparar la maquinària de la seva indústria que havia sofert danys a causa d'un incendi. El pare va dir a l'Emili Pou:...Què et sembla si ens posem en contacte amb el tal Josep Eias de Mulchén, província de Bio-Bio?"
El meu pare coneixia al Josep Elias i als de la Vega, una altra família catalana que coneixia d'abans de la guerra, i que l'havíen acollit a casa seva quan treballava a Vallcarca, al Garraf. D'allí va néixer una llarga i duradora amistat, fins el dia d'avui...els que quedem perquè l'Elias i els avís de l'altra família ja no hi són. Queden els fills, els nets i els besnéts.
Coses de la vida, que fa cercles i cercles de coincidències i sorpreses fantàstiques.
Doncs agafaré el llibre de la Montserrat i em submergiré en els seus records...que d'alguna manera, també són meus.
Escolta el relat de la Montserrat Julió
El relat de Montserrat a YouTube
El tren de l'exili a El País
El tren de l'exili a TV3
El meu comentari en aquest bloc sobre el tren de l'exili
Galeria fotògràfica Mulchén

dilluns, 20 de juliol del 2009

El juez y el general

Inpressionant! M'acaben de passar aquest documental sobre el procés a Pinochet pel jutge Guzman. Val la pena mirar-ho. És un documental coproduït pel xilè Patricio Lanfranco i la estaunidense Elizabeth Farnswort.



Més sobre el documental a Chile.com

dijous, 14 de maig del 2009

"Escucha Chile" i Katya Olievskaya

Des de Le Monde Diplomatique m'ha arribat la notícia de la mort de Katia Olievskaya. No la coneixia però pel que he estat llegint, Katia Olievskaya va ser una locutora de la ràdio rusa "Chile escucha", programa que s'emetia des de Rúsia i s'adressava a l'exili xilè i la gent que des del propi Xile la podia seguir.
L'escriptor xile, Luis Sepúlveda li dedica un escrit molt bonic al seu bloc. Buscant per la xarxa he trobat aquesta pàgina de la Asociación de Chilenos en Rusia.
Em sembla curiosa i tendra la situació, perquè jo no vaig viure l'exili xilè. Jo no sóc una exiliada xilena. Però sí sóc la filla d'un exiliat republicà a Xile, que mentre hi era al seu exili escoltava la ràdio amb devoció, assegut amb l'orella pegada a la ràdio i escoltant amb molta atenció perquè de vegades ni tans sols se sentia. Puc entendre perfectament el sentiment de la gent que des del seu exili escoltava "Escucha Chile", perquè crec que el sentiment de l'exili és el mateix, aquí o allà i el vincle que s'estableix entre l'exiliat i la ràdio no canvia gaire.
Participo del sentiment de simpatia i gratitud que com d'altres xilens, en aquests moments recorden a la Katia Olievskaya i la seva veu a "Escucha Chile".
Aquí a Radio Tierra, podeu sentir una mica de la història del programa
Radio Chile a Wikipedia
25/06/09 : Afegeixo una ampliació sobre la Katya enviada per Juan Franco Crespo! en el seu Radioblog

dimarts, 12 de maig del 2009

Cap a Toulouse, camins de l'exili

Com ja tinc per costum des de fa algun temps, en aquesta busca i captura del temps i la memòria, vaig voler aprofitar el cap de setmana de l'1 de maig per anar a visitar a una antiga amiga de la meva família. D'edat molt avençada i fins ara, una font viva d'història, que em proveïa d'allò que necessito saber i que ella em podia explicar. Malgrat els seus 96 el seu cap es mantenia íntegre. Però hi arriba un punt a la vida, i ja ha arribat, que això es comença a diluir i tot és confusió i ombres. A poc a poc els seus records es desdibuixen de la seva memòria i el silenci es posa als seus lavis i es queda penjada i perduda en els seus pensaments o desmemòria. Qui sap on va, quan marxa d'aquesta manera... Ara el silenci és el guardian dels seus secrets.
Vaig haver de renunciar a saber i a preguntar però em vaig sentir feliç de poder-la abraçar amb la quasi certessa de que no la tornaria a veure o al menys a trobar-la amb aquest grau de conciència que encara li queda. Va ser una mena de comiat, triste sens dubte. Al cap i a la fi, sempre contava amb ella. Encara que no la veia amb freqüència, ella estava allí per explicar-me. Encara hi és però ha començat a marxar-se'n. I al perdre-la, torno a perdre al meu pare. El seu home i el meu pare haurien d'haver explicat les seves històries i pel que he descobert recentment, ja havien començat a fer-ho. Ara hauré descobrir tota sola aquella part de la història que em falta.
Com que amb la meva interlocutora habitual no vaig poder parlar gaire per les raons que he comentat, vaig parlar amb el seu fill, qui va començar a buscar papers i fotos i coses que mai no havia tocat. Ara els records són responsabilitat seva. He trobat un bon aliat.
De camí cap allà, vaig veure anunciats per la carretera un munt de llocs molt significatius. Llocs pels quals hauré de tornar a passar i que hauré de visitar. En aquesta ocasió no m'era posible.

A la Jonquera em vaig deixar enrrera el Museu memorial de l'exili , que actualment i fins el 17 de maig presenta l' Exposició Els passos de frontera amb fotografies d’Alfred Mauve sobre els passos de l’exili des d’una òptica poètica i contemporània.: “jo fotografio l’herba que ha rebrotat damunt d’aquesta història, la seva ombra, alguna cosa ha sobreviscut”

Foto: les muntanyes nevades des del cotxe, just abans de passar la frontera. Un cop vam creuar la frontera asomaven:
Colliure, (Camp d'internament per a "extremistes i perillosos"). Allí va morir l'any 1939 a l'exili Antonio Machado un cop ocupada Barcelona per les tropes franquistes.
Argeles-sur-Mer, Camp d'internament de 100.000 republicans exiliats:
"A la mémoire des 100.000 Républicans Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi"
Actualment en preparació un documental sobre aquest camp. A vídeos a la carta
Elna, Avui justament ha estat a l'IEV de Valls la Montserrat Montellà, l'autora del llibre La maternitat d'Elna Bresol dels exiliats, dins del cicle de xerrades"L'exili en femení"
Saint Cyprien, Perpignan, Narbonne, Carcassonne....i per fi Toulouse.
Camps d'internament a França.
La maternitat d'Elna
El llegat de la maternitat d'Elna. Videos a la carta
Vídeo a YouTube
Sobre Antonio Machado
articles de Machado a La Vanguardia

diumenge, 1 de febrer del 2009

La memòria històrica: camí d'anada i tornada. Xile-Valls-La Guerra Civil

La història no para mai de sorprender-me. Continuant amb el comentari anterior: Tot té a veure...Mireu...
Fa molt poc vaig retrobar el diari del meu pare i, en una de les seves anotacions deia....cito textualment:
......A pie nos llevan al apeadero de Gracia. Esperamos el tren. Se rumorea que salimos en dirección a Tarragona. En efecto, en un tren de mercancias salimos en esa dirección. En el treyecto voy recordando los tiempos en que a menudo paseaba por estos lugares: Zaragoza, Barcelona, Vallcarca, Sitges. Aparecen en mi memoria con todo lo bueno y lo malo que ocurrió en los años que pasé por aquí. El sueño me
rinde. A la una de la madrugada llegamos a Valls. Nos meten en un cuartel donde no hay nadie. Nos alojamos en el suelo. Estoy muy cansado y duermo bien. Me siento solo y una lágrima cae por mis mejillas.
(tot allò ho va escriure el meu pare el dia 3 de juliol, quan la seva divisió, al càrrec de la qual estava el tinent coronel, Valentín González, el Campesino, es dirigia cap a Tortosa a la Batalla de l'Ebre. Poc desprès, el Campesino seria destituit.)

Al mes de febrer de 1939 el meu pare, valencià d'orígen i aleshores amb l'edat de 34 anys, amb una multitud de soldats de l'exercit popular creuaven la frontera, vençuts i esgotats. El meu pare arribaria a les platges d'Argelés-sur-mer per a començar el seu periplo francès. Als anys 50 va marxar cap a Xile des de França per fer una nova vida.
23 anys més tard, hauria de viure amb gran dolor el cop militar a Xilè i l'enderrocament de Salvador Allende així com la desaparició i posterior empresonament del seu fill.
Al juliol de 1980 i a l'edat de 75 anys, el meu pare va tornar a Espanya des de l'exili xilè. Estava malalt, però la seva única il·lusió era tornar a la seva terra. També al febrer, però un any més tard, viuria amb terror el 23-F.
6 anys més tard moriria a la seva estimada Sarragossa, en silenci i oblidat, com tants d'altres. No va arribar a sentir parlar mai de la Recuperació de la Memòria Històrica.
A 70 anys de l'acabament de la guerra civil, el meu pare tindria ...104 anys. Massa tard per a ell i per a molts que, com ell, van lluitar pels grans valors de la democràcia i la llibertat, tant a Espanya com a França.

El que el meu pare no es podia imaginar, és que la seva filla, també vindria a parar a Valls i que una tarda d'hivern de 2008, llegint els seus diaris, descobriria que el seu pare també havia passat per Valls molts anys enrere.

dimarts, 20 de gener del 2009

Marcelo Montecino i els fotògrafs xilens

Marcelo Montecino és un fotògraf xilè que acabo de descobrir i us vull ensenyar. He estat mirant per Internet i he trobat una ampla i fantàstica obra fotogràfica de l'autor.
En Nunca supe sus nombres, queda el seu testimoni sobre l'11 de sembre de 1973 xilè. Podeu seguir aquesta pàgina interactiva amb les seves fotografies.

Però la seva obra no es queda aquí i va molt més enllà. A Flickr podeu seguir algunes de les seves col·leccions.Val la pena mirar-la. També trobareu més fotografies aquí. El seu germà Christian Montecino, també fotògraf, va ser assassinat per la dictadura de Pinochet, l'any 1975.
A la pàgina del Museo de Arte Contemporaneo de la Universidad de Chile podeu veure alguna obra més i conéixer algun altre fotògraf xilè en la col·lecció Chile from within, mostra col·leectiva que registra el període de la dictadura militar a través de la mirada de 16 fotòfrafs xilens.
Ells ens permeten veure les impactantes imatges que ensenyen el dia a dia de Xile sota la dictadura militar.

Marcelo Montecino , 1980

Chonchi, Isla of Chiloé | Chonchi, Isla de Chiloé

dimarts, 23 de desembre del 2008

Ken Loach i l' 11 de setembre: Xile-EEUU

L'Egberto Matos ens ha passat aquest vídeo de Ken Loach, que forma part d'un documental sobre el 11 de setembre 2001a EEUU i que van realitzar 11 reconeguts directors: 11'09''01
Aquesta és la part del director anglès i fa un paral·lelisme entre l'11 de setembre a EEUU i Xile.
Filmografia Ken Loach.
Ken Loach a YouTube

dimecres, 10 de setembre del 2008

A 35 anys del cop militar a Xile. Testimonis

Encara que sembli mentida ja fa 35 anys des d'aquell 11 de setembre de 1973. Molts dels xilens que ara recordem aquella data eram molt joves, gairebé no ens acavàbem de creure el que estava passant. Havíem viscut amb entusiame el curt període del Govern del Presidente Allende i m'atreveria a dir que cap ni un de nosaltres es mantenia indiferent al que en aquells momemts estava passant al país. O estaves a favor del procés o estaves en contra.
Continua llegint...

dimecres, 23 de juliol del 2008

Testimonis: Grandes Alamedas











Enrique ens ha passat aquest testimoni de Fidel Castro, extret del llibre: Grandes Alamedas: El combate del Presidente Allende, de Jorge Timossi, publicat en La Habana, 1974.

Podeu llegir el text sencer aquí
Font: www.kaosenlared.net


dimarts, 22 de juliol del 2008

Testimonis: 11 de setembre de 1973

A continuació podeu llegir un capítol del llibre "Trompas de Falopio" (Foro Nórdico, 2002.), escrit per Gabriel Caldés i Omar Pérez, escriptors xilens.

FIRME COMPAÑERO PRESIDENTE

A LAS 7 DE LA MAÑANA del martes 11 de septiembre de 1973, me despierto por unos ruidos en el patio. Me asomé por la ventana y allí estaba Manuel, el dueño de la pensión, quemando libros. Me levanté, y, al ponerme el pantalón pata elefante, el cierre se rompe y lo sujeto con un alfiler de gancho.
-¿Manuel, qué estás haciendo? ¿Cómo se te ocurre quemar a esta hora esos libros?
-Los militares se están tomando el gobierno, lo acabo de escuchar por la radio- me contesta mirándome con un rostro de miedo – y cuando lleguen aquí no quiero que estén estos libros y afiches.
-Pero, si ustedes han estado siempre en contra del gobierno de Allende, ¿De qué te preocupas? Le dije mientras me tapaba entre los sobacos las manos por el frío.
-Sí, nosotros sí, pero tú no. Llegir tot el capítol

http://omarperezsantiago.blogspot.com/