Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exili. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exili. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de desembre del 2009

Vida endins, crònica d'un exili a Xile


Dissabte al de matí vaig anar a correus a recollir el llibre que des de Madrid m'enviava la Montserrat Julió, la nostra testimoni dels actes commemoratius de l'arribada del Winnipeg a Xile i que es van realitzar a Valls el passat mes d'octubre.
És un llibre que relata la història del seu exili a Xile i va estar publicat l'any 2003 per l'editorial Viena, dins de la seva col·lecció Memòria Popular i que està actualment esgotat. Per tant, em trobo molt afortunada de poder comptar amb un exemplar dedicat per la seva autora.
L'obra va ser guanyadora ex aequo del Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2002, convocat per l'Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès.
El llibre consta de 3 parts i fent una ullada puc avançar que la primera està dedicada als records abans de la partida a l'exili, la segona als records del seu pas per França i la última fa referència a l'exili a Xile. El seu primer capítol d'aquesta 3a part comença així:
" L'escala del Centre Català tenia graons i barana de marbre blanc com d'una sola peça amb una ampla corva que pujava fins el replà. Allà, unes noies joves ben mudades amb vestits típics ens van rebre. Damunt la porta principal de fusta noble les banderes xilenes i catalana s'enllaçaven..."
Al segon capítol fa referència, ni més ni menys, que a Mulchén, el meu preciós i estimat Mulchén. Resulta que per casualitats de la vida el seu punt de partida al seu exili xilè va ser Mulchén, un poble d'aproximadament 30.000 habitants del sud de Xile, on els meus pares tenien uns grans amics.
Continua la Montserrat:
"No feia ni quinze dies que érem al país i el pare consultant el cartell d'anuncis del Centre Català, va llegir que l'amo d'una serradora d'un poble del sud demanava dos manyans experts que poguessin reparar la maquinària de la seva indústria que havia sofert danys a causa d'un incendi. El pare va dir a l'Emili Pou:...Què et sembla si ens posem en contacte amb el tal Josep Eias de Mulchén, província de Bio-Bio?"
El meu pare coneixia al Josep Elias i als de la Vega, una altra família catalana que coneixia d'abans de la guerra, i que l'havíen acollit a casa seva quan treballava a Vallcarca, al Garraf. D'allí va néixer una llarga i duradora amistat, fins el dia d'avui...els que quedem perquè l'Elias i els avís de l'altra família ja no hi són. Queden els fills, els nets i els besnéts.
Coses de la vida, que fa cercles i cercles de coincidències i sorpreses fantàstiques.
Doncs agafaré el llibre de la Montserrat i em submergiré en els seus records...que d'alguna manera, també són meus.
Escolta el relat de la Montserrat Julió
El relat de Montserrat a YouTube
El tren de l'exili a El País
El tren de l'exili a TV3
El meu comentari en aquest bloc sobre el tren de l'exili
Galeria fotògràfica Mulchén

diumenge, 22 de novembre del 2009

Quan et prenen tot, encara et queda la dignitat

Fluïda i intensa va ser l'exposició de l'Assumpta Montellà, autora del llibre La maternitat d'Elna. Va durar gairebé una hora exacta la seva explicació de com s'havia assabentat de la maternitat d'Elna i de com, pas a pas, va anar reconstruint la història de la Señorita Isabel, l'Elizabeth Eidenbenz.
Desgarradora, com totes aquestes històries de la guerra civil. N'he sentit parlar de moltes i he llegit unes quantes més però d'Elna no havia sentit parlar fins fa aproximadamanet 1 any. L'Assumpta Montellà va presentar el seu llibre a Valls el 12 de maig d'enguany i aleshores no vaig poder anar-hi. Ahir va ser al Palau de Congressos de Tarragona i encara que vaig arribar una mica tard, vaig tenir temps de sobres per commoure'm profundament amb la seva explicació.
Rotunda i contundent però tendra i fantàstica la seva història d'amor. L'Elizabeth Eidenbenz, entre el 1939 i 1944, va salvar 597 fills i filles de refugiades de la Guerra Civil al Camp d'Argelès-sur-mer, i va aprofitar un antic palacete a Elna com a improvisada maternitat. Són aquestes les persones i les històries que et donen confiança en l'ésser humà.
Val la pena saber aquestes cosas, és necessari difondre-les i cal agrair a persones com l'Assumpta Montellà investigar sobre fets com aquests i fer la difusió perquè es coneguin, especialment entre els més joves ja que cal que sàpiguen que la llibertat i la democràcia que avui viuen al seu país va costar moltes vides, molt de patiment i que va haver-hi persones com ara l'Elizabeth Eidenbenz que van fer possible que 597 nens i nenes tinguessin l'oportunitat de néixer i viure perquè de no haver estat per ella, segurament haurien mort, com d'altres nens a les platges del camp d'Argelès.
Escolteu l'Elizabeth Eidendenz en aquest vídeo:




Deia l'Assumpta que l'Elizabeth els posava música a les dones de la maternitat, en especial aquesta peça, la suit núm. 1 per cello de Bach interpretada per Pau Casals. Escolteu-la! part2

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Estupenda acollida als actes del Winnipeg a Valls

"Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece.
Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie." Pablo Neruda





Amb una sala plena es van realitzar els actes commemoratius del 70 anys de l'arribada del Winnipeg a Xile. L'assistència va ser bona i la jornada va acabar amb una nota poètica i musical a càrrec de la Claudia Bini (poesia) i Carlos (guitarra) i Paty (veu). Van animar al públic a cantar i vam acabar amb Gràcias a la vida de la Violeta Parra.

L'exposició romandrà oberta fins el dia 30 d'octubre a l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)

El poema que va recitar la Clàudia és de Pablo Neruda i el reprodueixo aquí:

Yo reuno
Qué orgullo el mío cuando
palpitaba
el navío
y tragaba
más y más hombres, cuando
llegaban las mujeres
separadas
del hermano, del hijo, del
amor,
hasta el minuto mismo
en que
yo
los reunía,
…y el sol caía sobre el mar
y sobre
aquellos
seres desamparados
que entre lágrimas locas,
entrecortados nombres,
besos con gusto a sal,
sollozos que se ahogaban,
ojos que desde el fuego sólo
aquí se
encontraron;
de nuevo aquí nacieron
resurrectos,
vivientes,
y era mi poesí la bandera
sobre tantas congojas,
la que desde el navío los llamaba
latiendo y acogiendo
los legados
de la descubridora
desdichada,
de la madre remota
que me otorgó la sangre y la palabra

Pablo Neruda, Memorial de Isla Negra, 1966

dimarts, 13 d’octubre del 2009

El 70 aniversari del Winnipeg a Valls

Finalment tot està a punt per divendres 16 d'octubre a les 19 hores. A Valls tindrem els actes commemoratius que enguany ha preparat la Comissió Salvador Allende de Valls. S'inaugura l'exposició l'Odisea del Winipeg, que romandrà oberta fins el dia 30 d'octubre a l'Institut d'Estudis Vallencs i que ha estat una cl·laboració del Port de Tarragona i de l'Asociación Allende en Tarragona.
Contarem també amb la participació del professor d'História Contemporània de la URV Sr. Josep Sàanchez Cervelló i amb la Senyora Montserrat Julió, viatgera del Winnipeg.
Els actes han comptat amb el suport de l'Antena del Coneixement de la URV a Valls

Webgrafia:
Memoria chilena

Winnipeg.cl

Winnipeg Chile

Wikipedia

Més en aquest bloc

Nuestro Chile

Rediris

diumenge, 20 de setembre del 2009

1939 - 2009 70 anys de l'arribada del Winnipeg a Xile

El passat 15 de setembre es va inaugurar l'Exposisció sobre el Winnipeg que realitza el Port de Tarragona i l'Associació Allende d'aquesta ciutat. A l'acte va estar present l'historiador xilè Jaime Ferrer Mir que ha escrit un llibre amb els resultats de la seva investigació: Winnipeg, el barco de la esperanza. A l'acte van estar presents com a testimonis la Margarita Sancho i la Carmen Blasco, 2 passatgeres del Winnipeg que va marxar a Xile amb 2563 refugiats de la Guerra Civil des del port de Trompeloup-Pauillac a França un 4 d'agost de 1939 i va arribara Xile el 3 de setembre del mateix any.
Aquí podeu veure la presentació del historiador Jaime Ferrer Mir:

Enguany es celebren els 70 anys d'aquest episodi i tant aquí com allà, a Xile, es recorda aquesta data tan significativa i la figura del Pablo Neruda que va ser possible aquesta obra humanitària.
A Valls també es recordarà aquesta data i s'anunciarà properament el programa d'actes.
Per llegir més sobre el tema:
Bloc del Jaime Ferrer Mir i l'Associació de Amigos del Winnipeg de Chile

dimecres, 1 de juliol del 2009

Homenatge a Katia Olevskaia a Xile

Sembla ser que últimament es va recuperant part de la memòria de Xile dels anys 70 i 80 i amb ella a les persones que van jugar un paper significatiu en aquella època. Ja fa uns quants dies vaig escriure un comentari sobre la Katia Olevskaia, morta recentment.
Avui a Xile, el Colegio de Periodistas i el Círculo de Periodistas de Chile, rendeixen un homenatge a aquesta dona, la "veu de Xile" i locutora del programa Escucha Chile, que diarimanet transmitia desde l'ex-URSS, informació sobre la realitat de Xile durant els anys de la dictadura militar.
La informació la podeu ampliar amnb el reportatge del Juan Franco Crespo al seu Radioblog

Podeu veure també aquest blog de Escucha Chile.

dimarts, 16 de juny del 2009

Vete y vive, els altres exilis

Dilluns vaig tenir l'oportunitat de veure una pel·lícula a TV2 que em va impactar molt. No l'havia vist mai: Vete y vive, una producció de Radu Mihaileanu, que va rebre el Premi del Públic al Festival de cinema de Berlin l'any 2005. No volia deixar passar aquesta oportunitat per comentar el tema d'aquesta pel·lícula, que s'allunya una mica del que habitualment explico en aquest bloc. Però que no s'allunya tant com sembla, perquè en definitiva m'interessa tot el que expressa i posa en evidència les grans causes, les grans lluites, com és el cas del poble germà africà.
La pel·lícula també té a veure amb els altres exilis, no tan sosl els polítics, si no també el que són producte de la deseperació, la guerra, la injustícia permanent i la fam. És a dir les grans migracions humanes. Al fil del comentari anterior sobre Kapuscinski i el continent africà, aquesta proposta cinematogràfica s'endinsa de la ma del protagonista, Schlomo, un jove etíop jueu, falasha, en el que es va anomenar l'operació Moises, que entre els anys 1985 i 1986 va portar a Israel uns 8000 jueus etíops i més tard, als 90 amb l'Operació Salomó, uns 15000 més. En total, hi ha uns 100.000 jueus etíops a Israel.
Schlomo, el jove protagonista, marxa forçat per la seva mare amb l'únic mandat de viure, que és més aviat un "sobreviure", com una mena d'imposició per donar testimoni del seu patiment i sortir de l'infern on viuen. És la història de moltes migracions que traspassen les fronteres del món per accedir a una cultura diferent a la pròpia, i on les dificultats són incomptables.

També del mateix director és El tren de la vida

diumenge, 7 de juny del 2009

Tren de l'exili - 3 i L'exili català a Xile

Tan sols incorporar el material audiovisual de la Gen Cat. sobre el tren de l'exili i anunciar els propers actes, destacant especialment un: Repressió i exili: l'empremta del franquisme a Xile, que es realitzarà a Lleida el 18 i 19 de juny:
18 de Juny: L'empremta catalana a Xile. Exposició fotogràfica
Taula rodona: L'exili a Xile
19 de juny presentació del llibre: La memòria històrica de Cristià Aguadé

El 17 de juny a Xile es realitzarà un homenatge a Sigfrid Grimau Miquel, actual President del Centre Català a Xile i a Cristià Aguadé Cortés, fill del 1r alcalde de Barcelona, a l'adveniment de la República de 1931.

Escoltar entrevista a Montserrat Julio: Embarcamos a Chile en el barco que fletó Pablo Neruda.

Informació a Memorial Democràtic
Fotos
Vídeos

Programa dels propers actes a 70anysaniversariexili


diumenge, 24 de maig del 2009

Tren de l'exili - 2

Bé, el gran dia va arribar. Dissabte 23 de maig a les 8.15 del matí arribàvem a l'estació de França. Allí ja ens vam trobar amb gent que havia matinat més que nosaltres. El tren havia de sortir a les 8.25 i ho va fer amb puntualitat. A nosaltres ens va tocar el 1r vagó i va resultar que era el vagó dels testimonis o sigui que tot el viatge va ser un anar i tornar de periodistes i fotògrafs de diferents mitjans de comunicació. Al vagó viatjaven: la Benita Moreno García, que va marxar dels bombardeigs de Madrid amb la seva família quan tenia 11 anys cap a Barcelona. Quan tenia 13 i durant 3 anys, va passar per diferents camps de refugiats a França. El Amadeo Gracia, va creuar la frontera amb el seu pare i 2 germans. Tenia 4 anys, i havia perdut la mare . La seva germana, havia perdut la cama i ell, un peu. Són la família de la foto. El Josep Prats, acabava de complir els 18 quan va marxara l'exili, la Josefina Piquet Ibáñez, marxa a França amb la seva mare i ha estat coordinadora de l'Associació Dones del 36 fins a la seva dissolució l'any 2007. Finalment, la Montserrat Julio Nonell, tenia 10 anys quan va passar a França. Es va exiliar a Xile a bord del Winnipeg i va viure allí 18 anys, on va estudiar i va començar la carrera d'actriu. Jo havia posat la bandera de Xile al respatller del seient i quan la Montserrat va pujar al vagó va preguntar: què fa aquesta bandera de Xile aquí? Li vaig explicar...Va somriure i va dir " Viva Chile, mierda!" (Aquesta, encara que no ho sembli, és una expressió d'afecte molt coneguda a Xile).
A les 9.36 el tren va arribar a Girona on va pujar, entre d'altres diputats i representants polítics, Joan Saura, Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. El tren va continuar la marxa i els periodistes, com vaig dir abans, no paraven de fer fotos i entrevistes als testimonis.
Finalment, a les 10.37 el tren va arribar a Portbou. Allí esperaven el alcalde i d'altres autoritats entre les quals hi era el representant del Consell General de l'Ariège. Es van dirigir a la premsa i la gent del tren vam aprofitar d'esmorzar alguna cosa per poder continuar amb la jornada.
A les 11.10 ens posem en marxa. Els testimonis i la gent gran van pujar a l'autobus i la resta caminant cap al Coll de Belitres. Va ser una caminada d'una horeta aproximadament. Hi havien moltes banderes i jo vaig desplegar la meva, la de Xile, la única que hi havia. N'hi havia de catalanes, un munt de republicanes, alguna anglesa...però no gaires d'altres llocs.
Un cop al coll, vam poder veure els monòlits i cartelles commemoratius, van parlar les autoritats de la zona i el Joan Saura. Després va parlar la Montserrat Julio. Per acabar l'acte, es va fer una actuació poètic-musical a càrrec de Susana Azquinezer que va narrar una història com n'hi ha moltes de l'exili. La Susana és argentina i a la seva narració no van faltar múltiples al·lusions a Xile, Neruda, el Winnipeg...No res, ja dic, són 2 històries germanes la de Xile i la guerra civil. Va ser molt emotiva la seva narració.
Un cop acabada la seva interpretació vam tornar a Portbou on s'havia preparat una gran tenda per dinar. Alli ens esperava un grup musical: Lisboa Zentral Café, molt bo per cert, que ens va amenitzar el dinar. En acabar el dinar es van dirigir als presents els organitzadors de l'acte i diferents convidats: FFREE, el Miquel Torné, representant dels marxaires de Mataró. etc. La Benita (testimoni) va recitar una poesía escrita per a l'ocasió. Per finalitzar l'acte els músics van tocar Els Segadors.
Com teniem una hora o així per agafar el tren que ens portava cap a Barcelona, hi va haver un grupet que es va animar i va començar a cantar cançons de la república. Va ser aquest mateix grup que va continuar la sessió musical en eltren de tornada a Barcelona.
Vam arribar a l'estació de França a les 8pm aprox. Estava rendida però contenta. Havia esta una jornada molt emotiva i m'havia sentit molt acompanyada per moltes persones en una causa comuna, la reivindicació de la memòria històrica.

Als diaris avui hi surten notícies del tren de l'exili:
La Vanguardia
Vídeo a El Periodico
El Pais
Fotos de El Pais
Vídeos a la carta:






I per acabar el meu reportatge:

dijous, 21 de maig del 2009

El tren de l'exili Barcelona-Portbou a punt de marxar

M'acaben d'enviar per correu la nota de premsa: Memorial Democràtic commemora els 70 anys de l'exili amb un tren simbòlic que refarà el trajecte Barcelona- Portbou. El recorregut es farà el proper dissabte. Jo hi seré. Ja explicaré com va el trajecte.

Aquí està el programa
Podeu llegir continuació el comunicat de premsa aquí.

70aniversariexili
Memòria Democràtica a Gen Cat

dilluns, 18 de maig del 2009

Adios a Mario Benedetti

Mario Benedetti, un dels grans de les lletres llatinoamericanes ens ha deixat per sempre. Referent ètic i de compromís per les causes justes, Benedetti ha marxat al seu últim vistge. Però ens deixa una extensa obra literària: poesia, taetre, novel·la, assaig, contes...
Home també de l'exili, va haver de marxar del seu país després del cop militar de 1973 i no tornaria fins 10 anys més tard. Amb el Joan Manuel Serrat, van col·laborar en el projecte El Sur también existe. Vegeu aquí les lletres d'aquestes cançons.
Ha rebut molts premis però cap dels principals. De tota manera ha tingut, té i tindrà el major de tots els premis, el respecte i l'afecte de quants l'han llegit amb devoció.
El poeta uruguayà va escriure entre d'altres llibres "Vientos del Exilio" i va ser de la mà de la seva paraula que el passat mes d'octubre, als actes commemoratius del centenari Salvador Allende, organitzats per aquesta comissió a la nostra ciutat, vam sentir, El hombre de la paz, poema dedicat al ex-president xilè. Recordem aquest moment amb la veu de la Claudia Bini i la Coral Terpsícore.




Benedetti a Cervantes Virtual
Foto: La Vanguardia

dijous, 14 de maig del 2009

"Escucha Chile" i Katya Olievskaya

Des de Le Monde Diplomatique m'ha arribat la notícia de la mort de Katia Olievskaya. No la coneixia però pel que he estat llegint, Katia Olievskaya va ser una locutora de la ràdio rusa "Chile escucha", programa que s'emetia des de Rúsia i s'adressava a l'exili xilè i la gent que des del propi Xile la podia seguir.
L'escriptor xile, Luis Sepúlveda li dedica un escrit molt bonic al seu bloc. Buscant per la xarxa he trobat aquesta pàgina de la Asociación de Chilenos en Rusia.
Em sembla curiosa i tendra la situació, perquè jo no vaig viure l'exili xilè. Jo no sóc una exiliada xilena. Però sí sóc la filla d'un exiliat republicà a Xile, que mentre hi era al seu exili escoltava la ràdio amb devoció, assegut amb l'orella pegada a la ràdio i escoltant amb molta atenció perquè de vegades ni tans sols se sentia. Puc entendre perfectament el sentiment de la gent que des del seu exili escoltava "Escucha Chile", perquè crec que el sentiment de l'exili és el mateix, aquí o allà i el vincle que s'estableix entre l'exiliat i la ràdio no canvia gaire.
Participo del sentiment de simpatia i gratitud que com d'altres xilens, en aquests moments recorden a la Katia Olievskaya i la seva veu a "Escucha Chile".
Aquí a Radio Tierra, podeu sentir una mica de la història del programa
Radio Chile a Wikipedia
25/06/09 : Afegeixo una ampliació sobre la Katya enviada per Juan Franco Crespo! en el seu Radioblog

dimarts, 12 de maig del 2009

Cap a Toulouse, camins de l'exili

Com ja tinc per costum des de fa algun temps, en aquesta busca i captura del temps i la memòria, vaig voler aprofitar el cap de setmana de l'1 de maig per anar a visitar a una antiga amiga de la meva família. D'edat molt avençada i fins ara, una font viva d'història, que em proveïa d'allò que necessito saber i que ella em podia explicar. Malgrat els seus 96 el seu cap es mantenia íntegre. Però hi arriba un punt a la vida, i ja ha arribat, que això es comença a diluir i tot és confusió i ombres. A poc a poc els seus records es desdibuixen de la seva memòria i el silenci es posa als seus lavis i es queda penjada i perduda en els seus pensaments o desmemòria. Qui sap on va, quan marxa d'aquesta manera... Ara el silenci és el guardian dels seus secrets.
Vaig haver de renunciar a saber i a preguntar però em vaig sentir feliç de poder-la abraçar amb la quasi certessa de que no la tornaria a veure o al menys a trobar-la amb aquest grau de conciència que encara li queda. Va ser una mena de comiat, triste sens dubte. Al cap i a la fi, sempre contava amb ella. Encara que no la veia amb freqüència, ella estava allí per explicar-me. Encara hi és però ha començat a marxar-se'n. I al perdre-la, torno a perdre al meu pare. El seu home i el meu pare haurien d'haver explicat les seves històries i pel que he descobert recentment, ja havien començat a fer-ho. Ara hauré descobrir tota sola aquella part de la història que em falta.
Com que amb la meva interlocutora habitual no vaig poder parlar gaire per les raons que he comentat, vaig parlar amb el seu fill, qui va començar a buscar papers i fotos i coses que mai no havia tocat. Ara els records són responsabilitat seva. He trobat un bon aliat.
De camí cap allà, vaig veure anunciats per la carretera un munt de llocs molt significatius. Llocs pels quals hauré de tornar a passar i que hauré de visitar. En aquesta ocasió no m'era posible.

A la Jonquera em vaig deixar enrrera el Museu memorial de l'exili , que actualment i fins el 17 de maig presenta l' Exposició Els passos de frontera amb fotografies d’Alfred Mauve sobre els passos de l’exili des d’una òptica poètica i contemporània.: “jo fotografio l’herba que ha rebrotat damunt d’aquesta història, la seva ombra, alguna cosa ha sobreviscut”

Foto: les muntanyes nevades des del cotxe, just abans de passar la frontera. Un cop vam creuar la frontera asomaven:
Colliure, (Camp d'internament per a "extremistes i perillosos"). Allí va morir l'any 1939 a l'exili Antonio Machado un cop ocupada Barcelona per les tropes franquistes.
Argeles-sur-Mer, Camp d'internament de 100.000 republicans exiliats:
"A la mémoire des 100.000 Républicans Espagnols, internés dans le camp d'Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939. Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi"
Actualment en preparació un documental sobre aquest camp. A vídeos a la carta
Elna, Avui justament ha estat a l'IEV de Valls la Montserrat Montellà, l'autora del llibre La maternitat d'Elna Bresol dels exiliats, dins del cicle de xerrades"L'exili en femení"
Saint Cyprien, Perpignan, Narbonne, Carcassonne....i per fi Toulouse.
Camps d'internament a França.
La maternitat d'Elna
El llegat de la maternitat d'Elna. Videos a la carta
Vídeo a YouTube
Sobre Antonio Machado
articles de Machado a La Vanguardia

diumenge, 19 d’abril del 2009

Música per l'exili

Dijous a la nit vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure i sentir el concert Música per l'exili, a l'Auditori de Barcelona, dins dels actes commemoratius del 70 aniversari de la guerra civil i començament de l'exili, que ha organitzat Memorial Democràtic i la Generalitat i qu e ja havia avançat en un comentari anterior.
Per aquelles coses de la vida, semblava que no podria arribar-hi com estava previst perquè van passar un seguit de coses que em van obligar a canviar de plans a última hora. Finalment a les 22.00 hores posava el peu a l'Auditori. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia. L'Auditori és un recinte molt gran i encara quedava algun seient sense ocupar. Sobre les 10.10 pm va aparèixer el presentador, Enric Majó. Sobre la pantalla de l'escenari es visualitzava una pel·lícula sobre la retirada i l'arribada dels republicans als camps francesos. El presentador va presentar 2 exiliats: la filla de Pi i Sunyer i Sebastià Piera, un ex combatent de la República que es va exiliar a França i Rússia. Va ser molt emotiu sentir-los parlar. Tenien molta cosa a explicar però mai és l'espai adequat, ni el moment...L'espectacle musical havia de començar i les explicacions no es podien allargar. A l'últim convidat, el senyor republicà que tenia moltes ganes d'explicar coses i una memòria extraordinària, s'ho van haver de portar. Des del públic, a dalt de tot, algú amb molta raó va cridar "estem en deute amb ell" i doncs la gent va començar a aplaudir sense parar. I és que és veritat, ja no hi queden gaires persones que puguin parlar i explicar coses, però és que mai no ha estat el moment...per una raó o per una altra de parlar i de dir coses.
La cosa és que l'acte va estar ple de mencions a Xile, com a un dels països més importants d'acollida de l'exili espanyol i català, com a referent de lluita democràtica, etc. etc. Fins i tot a l'acte va intervenir un jove cantautor i músic xilè, Manuel Garcia, Premi Nacional de la Música de Xile, l'any 2008 i director artístic del concert homenatge a Salvador Allende Cien años mil sueños, el passat 7 i 8 de novembre de 2008 a Xile. Total, Xile estava present a tot arreu. Van interpretar la cançó del Silvio Rodríguez, Santiago de Chile i van fer menció al Víctor Jara, a Neruda, en fi...Xile hi era present a l'acte de moltes maneres.

Com podeu veure em resulta impossible desvincular les 2 memòries perquè d'una manera o una altra sempre van a parar al mateix lloc i són part, d'una mateixa història.

La direcció musical del concert va estar a càrrec d'en Guillamino i del Manuel Garcia, gent jove. Això em va agradar. És bo, jo crec, que intervinguin joves en aquests actes. Aporten una mirada més fresca i més nova.

A l'acte també van participar: Javier Rubial, Silvia Pérez, Refree, Uxia, Kepa Junkera, Eliseo Parra i Maria del Mar Bonet.

L'acte va acabar amb una cançó que m'encanta: Carta a l'exili, interpretada per la Maria del Mar Bonet. No he trobat la cançó a YouTube, però poso la lletra aquí.

La notícia a 3cat24.cat

Entrevista a Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic

Especial Guerra Civil a 3cat24

Manuel Garcia a YouTube



dilluns, 13 d’abril del 2009

Abril, mes de commemoracions

Aquest mes d'abril està ple de dates significatives. El dia 1 d'abril passat es va recordar el 70 aniversari del fi de la Guerra Civil Espanyola:
Podeu sentir aquí el part oficial de la victòria de l'exèrcit de Franco:



Aquest és un part que va marcar el començament de moltes coses, entre d'altres, l'exili de moltes persones, uns van marxar lluny però d'altres van començar l'exili interior, el del silenci i la por, la misèria i la dura posguerra. Aquest any només en fa 70 anys d'aquell dia, total no res, un sospir. Però cada any n'hi ha gent que sí que s'en recorda d'aquestes dates, com també recordaran el 14 d'abril que per anys i anys ha estat escassament recordat.

Aquest any es celebren diferents actes commemoratius de l'aniversari de la proclamació de la II Republica el 14 d'abril de 1931.
Demà a Barcelona, a les 19h. a la Plaça Sant Jaume, acte públic "Visca la República", convocat per: Unitat Cívica per la República, Assoc. per la recuperació de la memòria històrica-exili republicà amb el suport de Memorial Històric i moltíssims grups més.
A Tarragona es celebraran difernets actes commemoratius a la URV.
No cal dir que enguany es celebren actes semblants a tot arreu de la geografia espanyola.
Finalment, dijous 16 d'abril a l'Auditori de Barcelona, Música per l'exili a les 22h. amb la participació de: Maria del Mar Bonet, Javier Ruibal, Silvia Pérez, Uxia, Kepa Junkera, Eliseo Parra, dins dels actes commemoratius que ha preparat Memorial Històric de la Generalitat de Catalunya.
Webgrafia:
Arxiu doumental de RTVE
I com d'altres vegades...una nota de música, d'un il·lustre exiliat, l'universal Pau Casals

dimecres, 8 d’abril del 2009

Documental sobre els drets dels fills d'exiliats espanyols a TV2

Des d'una altra llista a la que estic suscrita, exiliats.org m'ha arribat informació sobre un parell de documentals per fer-ne difusió, especialment un que fa referència als drets legals dels fills d'exiliats espanyols quant al tema de la nacionalitat. Crec que pot ser d'interès per alguna persona que no l'hagi vist a la tele.

El primer documental es va passar al programa de TV2 el 15 de març de 2009: Con todos los acentos

El segon es va passar a la TV sueca : Mari Carmen España, the end of the silence i és sosbre el Valle de los caidos

dijous, 5 de març del 2009

Travessa Setanta anys d'exili

En aquest viatge per la memòria i investigant aquí i allà, i a partir d'una consulta feta recentment a la Generalitat de Catalunya sobre un acte en concret, es va posar en contacte amb mi el Miquel Torné, dels Amics del camí del Nord, una associació que com ells defineixen molt bé "Som una entitat nascuda per imperatiu legal, temporal i amb voluntat de traspàs per convertir-nos, amb els Amics del Camí del Nord, en una sola associació que vetlli pel manteniment i la millora d’aquesta ruta, tot refermant llaços d’identitat i agermanament que ens permeten endinsar-nos per la nostra terra i la nostra història"
La cosa és que aquest grup ha organitzar entre d'altres activitats, la Travessa de l'exili. Aquí podeu veure el tríptic de la travessa d'enguany que es va acabar el passat 19 de febrer. A partir d'aquest contacte amb els Amics del camí del Nord, el Miquel Torné, m'ha permès informar-me d'una sèrie de coses i em va adreçar a la FFREEE, Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l'Exode, de França. Aquí podeu veure l'àlbum de fotos dels actes del 14 de febrer en record dels 70 anys de la Retirada, que va organitzar aquesta associació.
A partir de la web de la FFREEE he sabut que demà divendres 5 de març, a Argelès sur mer, faran un espectacle musical d'homenatge, Retirada: illusions perdues.
Fins el 30 de juny d'enguany, es continuaran portant a terme diferents activitats commemoratives.
Mireu el programa d'actes.
Des d'aquesta pàgina he pogut accedir a d'altres llocs web molt interessants:
Memòries de la nostra infantessa: Els nens de la guerra
Argelés 1939
Batalla del Ebro
Portal del exilio
Biblioteca Cervantes sobre el exilio


dimarts, 17 de febrer del 2009

Una mirada a França

A França també es celebren molts actes commemoratius de la Retirada i la Guerra Civil. Aquí podeu veure l'Agenda d'activitats. Una d'aquestes activitats és la inauguració a Pamiers (Ariège) de l'exposició Le camp de concentració du Vernet d'Ariège. Fa uns quants anys , en el meu segon viatge a Toulouse, vam anar a visitar el Camp de Vernet. Va ser molt emotiu. Estava ple de tombes amb noms de persones desconegudes però que em resultaven molt properes. En aquest camp va ser-hi el meu pare. No sé quant de temps. És una de les coses que voldria aclarir. Vam veure també un petit museu que ens va permetre visitar una senyora molt amable que ens va obrir el museu fora del seu horari habitual. En finalitzar la visita, ens va convidar a café a casa seva. Va ser molt acollidora. El primer viatge a Toulouse va ser per Nadal de l'any 1980, als 6 mesos d'arribar a Espanya. Inoblidable. Aquest viatge, pot ser ho explicaré alguna altra vegada.
El 23 de Maig , si puc, agafaré el tren de l'exili, que sortirà de Barcelona:

Tren de l’exili. Jornada commemorativa
23 de maig, Pas de la frontera a Portbou – Coll de Balitres

El “Tren de l’exili”, un tren amb capacitat per a 250 persones, sortirà el 23 de maig al matí de Barcelona i refarà el trajecte que van fer molt exiliats catalans : Bcn-Girona-Portbou. La jornada inclourà la inauguració d’un monòlit i d’una exposició permanent de fotografies de l’exili al Coll de Balitres amb la presència d’autoritats dels dos costats de la frontera. L’objectiu és que hi participin molts dels homes, dones i nens que van fer aquell trajecte ara fa 70 anys. (Font: Nopasaran36.org)

Intentaré agafar aquest tren, no voldria que aquest se m'escapés. Es fan moltes coses, aquí i de l'altra part de la frontera.

Pàgina francesa: Espanye au coeur i Agenda d'actes 2009
Museu Memorial de l'exili - MUME (La Jonquera)

dijous, 5 de febrer del 2009

A 70 anys de l'exili republicà

Ahir 5 de febrer van començar oficialment els actes commemoratius dels 70n anys de l'exili republicà. Com sabeu, Xile va ser un dels països acollidors, juntament amb Argentina, Mèxic, Veneçuela, etc.
El Memorial Democràtic de la Generalitat ha donat avui, 5 de febrer, el tret de sortida a la programació d’actes per commemorar el 70è aniversari de l’exili republicà. La programació s’extendrà durant tot l’any 2009 i inclou la senyalització de les rutes de l’exili de l’Empordà, a més d’homenatges, exposicions, i altres activitats commemoratives. En la roda de premsa de presentació dels actes commemoratius, el director del Memorial Democràtic de la Generalitat, Miquel Caminal, ha destacat que “l’exili és la permanència de la guerra i la impossibilitat de tornar” i “la negació de la llibertat, perquè l’exili no permet continuar amb la pròpia identitat”. Caminal ha reivindicat la necessitat de “fer pedagogia de l’exili” i homenatjar els exiliats i als qui han lluitat per la llibertat.
Llegiu més a la pàgina de la Generalitat de Catalunya
Descarrega't el programa
Podeu veure el web creat pel Memorial democràtic: http://www.70aniversariexili.cat/

diumenge, 1 de febrer del 2009

La memòria històrica: camí d'anada i tornada. Xile-Valls-La Guerra Civil

La història no para mai de sorprender-me. Continuant amb el comentari anterior: Tot té a veure...Mireu...
Fa molt poc vaig retrobar el diari del meu pare i, en una de les seves anotacions deia....cito textualment:
......A pie nos llevan al apeadero de Gracia. Esperamos el tren. Se rumorea que salimos en dirección a Tarragona. En efecto, en un tren de mercancias salimos en esa dirección. En el treyecto voy recordando los tiempos en que a menudo paseaba por estos lugares: Zaragoza, Barcelona, Vallcarca, Sitges. Aparecen en mi memoria con todo lo bueno y lo malo que ocurrió en los años que pasé por aquí. El sueño me
rinde. A la una de la madrugada llegamos a Valls. Nos meten en un cuartel donde no hay nadie. Nos alojamos en el suelo. Estoy muy cansado y duermo bien. Me siento solo y una lágrima cae por mis mejillas.
(tot allò ho va escriure el meu pare el dia 3 de juliol, quan la seva divisió, al càrrec de la qual estava el tinent coronel, Valentín González, el Campesino, es dirigia cap a Tortosa a la Batalla de l'Ebre. Poc desprès, el Campesino seria destituit.)

Al mes de febrer de 1939 el meu pare, valencià d'orígen i aleshores amb l'edat de 34 anys, amb una multitud de soldats de l'exercit popular creuaven la frontera, vençuts i esgotats. El meu pare arribaria a les platges d'Argelés-sur-mer per a començar el seu periplo francès. Als anys 50 va marxar cap a Xile des de França per fer una nova vida.
23 anys més tard, hauria de viure amb gran dolor el cop militar a Xilè i l'enderrocament de Salvador Allende així com la desaparició i posterior empresonament del seu fill.
Al juliol de 1980 i a l'edat de 75 anys, el meu pare va tornar a Espanya des de l'exili xilè. Estava malalt, però la seva única il·lusió era tornar a la seva terra. També al febrer, però un any més tard, viuria amb terror el 23-F.
6 anys més tard moriria a la seva estimada Sarragossa, en silenci i oblidat, com tants d'altres. No va arribar a sentir parlar mai de la Recuperació de la Memòria Històrica.
A 70 anys de l'acabament de la guerra civil, el meu pare tindria ...104 anys. Massa tard per a ell i per a molts que, com ell, van lluitar pels grans valors de la democràcia i la llibertat, tant a Espanya com a França.

El que el meu pare no es podia imaginar, és que la seva filla, també vindria a parar a Valls i que una tarda d'hivern de 2008, llegint els seus diaris, descobriria que el seu pare també havia passat per Valls molts anys enrere.