
dimarts, 8 de desembre del 2009
Vida endins, crònica d'un exili a Xile

diumenge, 22 de novembre del 2009
Quan et prenen tot, encara et queda la dignitat
Deia l'Assumpta que l'Elizabeth els posava música a les dones de la maternitat, en especial aquesta peça, la suit núm. 1 per cello de Bach interpretada per Pau Casals. Escolteu-la! part2
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Estupenda acollida als actes del Winnipeg a Valls
Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie." Pablo Neruda
Amb una sala plena es van realitzar els actes commemoratius del 70 anys de l'arribada del Winnipeg a Xile. L'assistència va ser bona i la jornada va acabar amb una nota poètica i musical a càrrec de la Claudia Bini (poesia) i Carlos (guitarra) i Paty (veu). Van animar al públic a cantar i vam acabar amb Gràcias a la vida de la Violeta Parra.
L'exposició romandrà oberta fins el dia 30 d'octubre a l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)
El poema que va recitar la Clàudia és de Pablo Neruda i el reprodueixo aquí:
Yo reuno
Qué orgullo el mío cuando
palpitaba
el navío
y tragaba
más y más hombres, cuando
llegaban las mujeres
separadas
del hermano, del hijo, del
amor,
hasta el minuto mismo
en que
yo
los reunía,
…y el sol caía sobre el mar
y sobre
aquellos
seres desamparados
que entre lágrimas locas,
entrecortados nombres,
besos con gusto a sal,
sollozos que se ahogaban,
ojos que desde el fuego sólo
aquí se
encontraron;
de nuevo aquí nacieron
resurrectos,
vivientes,
y era mi poesí la bandera
sobre tantas congojas,
la que desde el navío los llamaba
latiendo y acogiendo
los legados
de la descubridora
desdichada,
de la madre remota
que me otorgó la sangre y la palabra
Pablo Neruda, Memorial de Isla Negra, 1966
dimarts, 13 d’octubre del 2009
El 70 aniversari del Winnipeg a Valls
Finalment tot està a punt per divendres 16 d'octubre a les 19 hores. A Valls tindrem els actes commemoratius que enguany ha preparat la Comissió Salvador Allende de Valls. S'inaugura l'exposició l'Odisea del Winipeg, que romandrà oberta fins el dia 30 d'octubre a l'Institut d'Estudis Vallencs i que ha estat una cl·laboració del Port de Tarragona i de l'Asociación Allende en Tarragona. Webgrafia:
Memoria chilena
diumenge, 20 de setembre del 2009
1939 - 2009 70 anys de l'arribada del Winnipeg a Xile
dimecres, 1 de juliol del 2009
Homenatge a Katia Olevskaia a Xile
dimarts, 16 de juny del 2009
Vete y vive, els altres exilis
Dilluns vaig tenir l'oportunitat de veure una pel·lícula a TV2 que em va impactar molt. No l'havia vist mai: Vete y vive, una producció de Radu Mihaileanu, que va rebre el Premi del Públic al Festival de cinema de Berlin l'any 2005. No volia deixar passar aquesta oportunitat per comentar el tema d'aquesta pel·lícula, que s'allunya una mica del que habitualment explico en aquest bloc. Però que no s'allunya tant com sembla, perquè en definitiva m'interessa tot el que expressa i posa en evidència les grans causes, les grans lluites, com és el cas del poble germà africà.La pel·lícula també té a veure amb els altres exilis, no tan sosl els polítics, si no també el que són producte de la deseperació, la guerra, la injustícia permanent i la fam. És a dir les grans migracions humanes. Al fil del comentari anterior sobre Kapuscinski i el continent africà, aquesta proposta cinematogràfica s'endinsa de la ma del protagonista, Schlomo, un jove etíop jueu, falasha, en el que es va anomenar l'operació Moises, que entre els anys 1985 i 1986 va portar a Israel uns 8000 jueus etíops i més tard, als 90 amb l'Operació Salomó, uns 15000 més. En total, hi ha uns 100.000 jueus etíops a Israel.
Schlomo, el jove protagonista, marxa forçat per la seva mare amb l'únic mandat de viure, que és més aviat un "sobreviure", com una mena d'imposició per donar testimoni del seu patiment i sortir de l'infern on viuen. És la història de moltes migracions que traspassen les fronteres del món per accedir a una cultura diferent a la pròpia, i on les dificultats són incomptables.
També del mateix director és El tren de la vida
diumenge, 7 de juny del 2009
Tren de l'exili - 3 i L'exili català a Xile
Tan sols incorporar el material audiovisual de la Gen Cat. sobre el tren de l'exili i anunciar els propers actes, destacant especialment un: Repressió i exili: l'empremta del franquisme a Xile, que es realitzarà a Lleida el 18 i 19 de juny:18 de Juny: L'empremta catalana a Xile. Exposició fotogràfica
Taula rodona: L'exili a Xile
19 de juny presentació del llibre: La memòria històrica de Cristià Aguadé
El 17 de juny a Xile es realitzarà un homenatge a Sigfrid Grimau Miquel, actual President del Centre Català a Xile i a Cristià Aguadé Cortés, fill del 1r alcalde de Barcelona, a l'adveniment de la República de 1931.
Escoltar entrevista a Montserrat Julio: Embarcamos a Chile en el barco que fletó Pablo Neruda.
diumenge, 24 de maig del 2009
Tren de l'exili - 2
Bé, el gran dia va arribar. Dissabte 23 de maig a les 8.15 del matí arribàvem a l'estació de França. Allí ja ens vam trobar amb gent que havia matinat més que nosaltres. El tren havia de sortir a les 8.25 i ho va fer amb puntualitat. A nosaltres ens va tocar el 1r vagó i va resultar que era el vagó dels testimonis o sigui que tot el viatge va ser un anar i tornar de periodistes i fotògrafs de diferents mitjans de comunicació. Al vagó viatjaven: la Benita Moreno García, que va marxar dels bombardeigs de Madrid amb la seva família quan tenia 11 anys cap a Barcelona. Quan tenia 13 i durant 3 anys, va passar per diferents camps de refugiats a França. El Amadeo Gracia, va creuar la frontera amb el seu pare i 2 germans. Tenia 4 anys, i havia perdut la mare . La seva germana, havia perdut la cama i ell, un peu. Són la família de la foto. El Josep Prats, acabava de complir els 18 quan va marxara l'exili, la Josefina Piquet Ibáñez, marxa a França amb la seva mare i ha estat coordinadora de l'Associació Dones del 36 fins a la seva dissolució l'any 2007. Finalment, la Montserrat Julio Nonell, tenia 10 anys quan va passar a França. Es va exiliar a Xile a bord del Winnipeg i va viure allí 18 anys, on va estudiar i va començar la carrera d'actriu. Jo havia posat la bandera de Xile al respatller del seient i quan la Montserrat va pujar al vagó va preguntar: què fa aquesta bandera de Xile aquí? Li vaig explicar...Va somriure i va dir " Viva Chile, mierda!" (Aquesta, encara que no ho sembli, és una expressió d'afecte molt coneguda a Xile).A les 9.36 el tren va arribar a Girona on va pujar, entre d'altres diputats i representants polítics, Joan Saura, Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. El tren va continuar la marxa i els periodistes, com vaig dir abans, no paraven de fer fotos i entrevistes als testimonis.
Finalment, a les 10.37 el tren va arribar a Portbou. Allí esperaven el alcalde i d'altres autoritats entre les quals hi era el representant del Consell General de l'Ariège. Es van dirigir a la premsa i la gent del tren vam aprofitar d'esmorzar alguna cosa per poder continuar amb la jornada.
A les 11.10 ens posem en marxa. Els testimonis i la gent gran van pujar a l'autobus i la resta caminant cap al Coll de Belitres. Va ser una caminada d'una horeta aproximadament. Hi havien moltes banderes i jo vaig desplegar la meva, la de Xile, la única que hi havia. N'hi havia de catalanes, un munt de republicanes, alguna anglesa...però no gaires d'altres llocs.
Un cop al coll, vam poder veure els monòlits i cartelles commemoratius, van parlar les autoritats de la zona i el Joan Saura. Després va parlar la Montserrat Julio. Per acabar l'acte, es va fer una actuació poètic-musical a càrrec de Susana Azquinezer que va narrar una història com n'hi ha moltes de l'exili. La Susana és argentina i a la seva narració no van faltar múltiples al·lusions a Xile, Neruda, el Winnipeg...No res, ja dic, són 2 històries germanes la de Xile i la guerra civil. Va ser molt emotiva la seva narració.
Un cop acabada la seva interpretació vam tornar a Portbou on s'havia preparat una gran tenda per dinar. Alli ens esperava un grup musical: Lisboa Zentral Café, molt bo per cert, que ens va amenitzar el dinar. En acabar el dinar es van dirigir als presents els organitzadors de l'acte i diferents convidats: FFREE, el Miquel Torné, representant dels marxaires de Mataró. etc. La Benita (testimoni) va recitar una poesía escrita per a l'ocasió. Per finalitzar l'acte els músics van tocar Els Segadors.
Com teniem una hora o així per agafar el tren que ens portava cap a Barcelona, hi va haver un grupet que es va animar i va començar a cantar cançons de la república. Va ser aquest mateix grup que va continuar la sessió musical en eltren de tornada a Barcelona.
Vam arribar a l'estació de França a les 8pm aprox. Estava rendida però contenta. Havia esta una jornada molt emotiva i m'havia sentit molt acompanyada per moltes persones en una causa comuna, la reivindicació de la memòria històrica.
Als diaris avui hi surten notícies del tren de l'exili:
La Vanguardia
Vídeo a El Periodico
El Pais
Fotos de El Pais
Vídeos a la carta:
I per acabar el meu reportatge:
dijous, 21 de maig del 2009
El tren de l'exili Barcelona-Portbou a punt de marxar
M'acaben d'enviar per correu la nota de premsa: Memorial Democràtic commemora els 70 anys de l'exili amb un tren simbòlic que refarà el trajecte Barcelona- Portbou. El recorregut es farà el proper dissabte. Jo hi seré. Ja explicaré com va el trajecte.Aquí està el programa
Podeu llegir continuació el comunicat de premsa aquí.
70aniversariexili
Memòria Democràtica a Gen Cat
dilluns, 18 de maig del 2009
Adios a Mario Benedetti
Mario Benedetti, un dels grans de les lletres llatinoamericanes ens ha deixat per sempre. Referent ètic i de compromís per les causes justes, Benedetti ha marxat al seu últim vistge. Però ens deixa una extensa obra literària: poesia, taetre, novel·la, assaig, contes...Ha rebut molts premis però cap dels principals. De tota manera ha tingut, té i tindrà el major de tots els premis, el respecte i l'afecte de quants l'han llegit amb devoció.
El poeta uruguayà va escriure entre d'altres llibres "Vientos del Exilio" i va ser de la mà de la seva paraula que el passat mes d'octubre, als actes commemoratius del centenari Salvador Allende, organitzats per aquesta comissió a la nostra ciutat, vam sentir, El hombre de la paz, poema dedicat al ex-president xilè. Recordem aquest moment amb la veu de la Claudia Bini i la Coral Terpsícore.
Benedetti a Cervantes Virtual
Foto: La Vanguardia
dijous, 14 de maig del 2009
"Escucha Chile" i Katya Olievskaya
Des de Le Monde Diplomatique m'ha arribat la notícia de la mort de Katia Olievskaya. No la coneixia però pel que he estat llegint, Katia Olievskaya va ser una locutora de la ràdio rusa "Chile escucha", programa que s'emetia des de Rúsia i s'adressava a l'exili xilè i la gent que des del propi Xile la podia seguir.dimarts, 12 de maig del 2009
Cap a Toulouse, camins de l'exili
diumenge, 19 d’abril del 2009
Música per l'exili
Dijous a la nit vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure i sentir el concert Música per l'exili, a l'Auditori de Barcelona, dins dels actes commemoratius del 70 aniversari de la guerra civil i començament de l'exili, que ha organitzat Memorial Democràtic i la Generalitat i qu e ja havia avançat en un comentari anterior.Per aquelles coses de la vida, semblava que no podria arribar-hi com estava previst perquè van passar un seguit de coses que em van obligar a canviar de plans a última hora. Finalment a les 22.00 hores posava el peu a l'Auditori. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia. L'Auditori és un recinte molt gran i encara quedava algun seient sense ocupar. Sobre les 10.10 pm va aparèixer el presentador, Enric Majó. Sobre la pantalla de l'escenari es visualitzava una pel·lícula sobre la retirada i l'arribada dels republicans als camps francesos. El presentador va presentar 2 exiliats: la filla de Pi i Sunyer i Sebastià Piera, un ex combatent de la República que es va exiliar a França i Rússia. Va ser molt emotiu sentir-los parlar. Tenien molta cosa a explicar però mai és l'espai adequat, ni el moment...L'espectacle musical havia de començar i les explicacions no es podien allargar. A l'últim convidat, el senyor republicà que tenia moltes ganes d'explicar coses i una memòria extraordinària, s'ho van haver de portar. Des del públic, a dalt de tot, algú amb molta raó va cridar "estem en deute amb ell" i doncs la gent va començar a aplaudir sense parar. I és que és veritat, ja no hi queden gaires persones que puguin parlar i explicar coses, però és que mai no ha estat el moment...per una raó o per una altra de parlar i de dir coses.
La cosa és que l'acte va estar ple de mencions a Xile, com a un dels països més importants d'acollida de l'exili espanyol i català, com a referent de lluita democràtica, etc. etc. Fins i tot a l'acte va intervenir un jove cantautor i músic xilè, Manuel Garcia, Premi Nacional de la Música de Xile, l'any 2008 i director artístic del concert homenatge a Salvador Allende Cien años mil sueños, el passat 7 i 8 de novembre de 2008 a Xile. Total, Xile estava present a tot arreu. Van interpretar la cançó del Silvio Rodríguez, Santiago de Chile i van fer menció al Víctor Jara, a Neruda, en fi...Xile hi era present a l'acte de moltes maneres. Com podeu veure em resulta impossible desvincular les 2 memòries perquè d'una manera o una altra sempre van a parar al mateix lloc i són part, d'una mateixa història.
La direcció musical del concert va estar a càrrec d'en Guillamino i del Manuel Garcia, gent jove. Això em va agradar. És bo, jo crec, que intervinguin joves en aquests actes. Aporten una mirada més fresca i més nova.
A l'acte també van participar: Javier Rubial, Silvia Pérez, Refree, Uxia, Kepa Junkera, Eliseo Parra i Maria del Mar Bonet.
L'acte va acabar amb una cançó que m'encanta: Carta a l'exili, interpretada per la Maria del Mar Bonet. No he trobat la cançó a YouTube, però poso la lletra aquí.
La notícia a 3cat24.cat
Entrevista a Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic
Especial Guerra Civil a 3cat24
Manuel Garcia a YouTube
dilluns, 13 d’abril del 2009
Abril, mes de commemoracions
Podeu sentir aquí el part oficial de la victòria de l'exèrcit de Franco:
Aquest és un part que va marcar el començament de moltes coses, entre d'altres, l'exili de moltes persones, uns van marxar lluny però d'altres van començar l'exili interior, el del silenci i la por, la misèria i la dura posguerra. Aquest any només en fa 70 anys d'aquell dia, total no res, un sospir. Però cada any n'hi ha gent que sí que s'en recorda d'aquestes dates, com també recordaran el 14 d'abril que per anys i anys ha estat escassament recordat.
Aquest any es celebren diferents actes commemoratius de l'aniversari de la proclamació de la II Republica el 14 d'abril de 1931.
dimecres, 8 d’abril del 2009
Documental sobre els drets dels fills d'exiliats espanyols a TV2
dijous, 5 de març del 2009
Travessa Setanta anys d'exili
En aquest viatge per la memòria i investigant aquí i allà, i a partir d'una consulta feta recentment a la Generalitat de Catalunya sobre un acte en concret, es va posar en contacte amb mi el Miquel Torné, dels Amics del camí del Nord, una associació que com ells defineixen molt bé "Som una entitat nascuda per imperatiu legal, temporal i amb voluntat de traspàs per convertir-nos, amb els Amics del Camí del Nord, en una sola associació que vetlli pel manteniment i la millora d’aquesta ruta, tot refermant llaços d’identitat i agermanament que ens permeten endinsar-nos per la nostra terra i la nostra història" La cosa és que aquest grup ha organitzar entre d'altres activitats, la Travessa de l'exili. Aquí podeu veure el tríptic de la travessa d'enguany que es va acabar el passat 19 de febrer. A partir d'aquest contacte amb els Amics del camí del Nord, el Miquel Torné, m'ha permès informar-me d'una sèrie de coses i em va adreçar a la FFREEE, Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l'Exode, de França. Aquí podeu veure l'àlbum de fotos dels actes del 14 de febrer en record dels 70 anys de la Retirada, que va organitzar aquesta associació.

A partir de la web de la FFREEE he sabut que demà divendres 5 de març, a Argelès sur mer, faran un espectacle musical d'homenatge, Retirada: illusions perdues.
Mireu el programa d'actes.
Argelés 1939
Batalla del Ebro
Portal del exilio
Biblioteca Cervantes sobre el exilio
dimarts, 17 de febrer del 2009
Una mirada a França
El 23 de Maig , si puc, agafaré el tren de l'exili, que sortirà de Barcelona:
Tren de l’exili. Jornada commemorativa
23 de maig, Pas de la frontera a Portbou – Coll de Balitres
El “Tren de l’exili”, un tren amb capacitat per a 250 persones, sortirà el 23 de maig al matí de Barcelona i refarà el trajecte que van fer molt exiliats catalans : Bcn-Girona-Portbou. La jornada inclourà la inauguració d’un monòlit i d’una exposició permanent de fotografies de l’exili al Coll de Balitres amb la presència d’autoritats dels dos costats de la frontera. L’objectiu és que hi participin molts dels homes, dones i nens que van fer aquell trajecte ara fa 70 anys. (Font: Nopasaran36.org)
Pàgina francesa: Espanye au coeur i Agenda d'actes 2009
Museu Memorial de l'exili - MUME (La Jonquera)
dijous, 5 de febrer del 2009
A 70 anys de l'exili republicà
Ahir 5 de febrer van començar oficialment els actes commemoratius dels 70n anys de l'exili republicà. Com sabeu, Xile va ser un dels països acollidors, juntament amb Argentina, Mèxic, Veneçuela, etc.Llegiu més a la pàgina de la Generalitat de Catalunya
Descarrega't el programa
Podeu veure el web creat pel Memorial democràtic: http://www.70aniversariexili.cat/
diumenge, 1 de febrer del 2009
La memòria històrica: camí d'anada i tornada. Xile-Valls-La Guerra Civil
La història no para mai de sorprender-me. Continuant amb el comentari anterior: Tot té a veure...Mireu.........A pie nos llevan al apeadero de Gracia. Esperamos el tren. Se rumorea que salimos en dirección a Tarragona. En efecto, en un tren de mercancias salimos en esa dirección. En el treyecto voy recordando los tiempos en que a menudo paseaba por estos lugares: Zaragoza, Barcelona, Vallcarca, Sitges. Aparecen en mi memoria con todo lo bueno y lo malo que ocurrió en los años que pasé por aquí. El sueño me
rinde. A la una de la madrugada llegamos a Valls. Nos meten en un cuartel donde no hay nadie. Nos alojamos en el suelo. Estoy muy cansado y duermo bien. Me siento solo y una lágrima cae por mis mejillas.(tot allò ho va escriure el meu pare el dia 3 de juliol, quan la seva divisió, al càrrec de la qual estava el tinent coronel, Valentín González, el Campesino, es dirigia cap a Tortosa a la Batalla de l'Ebre. Poc desprès, el Campesino seria destituit.)
Al mes de febrer de 1939 el meu pare, valencià d'orígen i aleshores amb l'edat de 34 anys, amb una multitud de soldats de l'exercit popular creuaven la frontera, vençuts i esgotats. El meu pare arribaria a les platges d'Argelés-sur-mer per a començar el seu periplo francès. Als anys 50 va marxar cap a Xile des de França per fer una nova vida.
23 anys més tard, hauria de viure amb gran dolor el cop militar a Xilè i l'enderrocament de Salvador Allende així com la desaparició i posterior empresonament del seu fill.
Al juliol de 1980 i a l'edat de 75 anys, el meu pare va tornar a Espanya des de l'exili xilè. Estava malalt, però la seva única il·lusió era tornar a la seva terra. També al febrer, però un any més tard, viuria amb terror el 23-F.
6 anys més tard moriria a la seva estimada Sarragossa, en silenci i oblidat, com tants d'altres. No va arribar a sentir parlar mai de la Recuperació de la Memòria Històrica.
A 70 anys de l'acabament de la guerra civil, el meu pare tindria ...104 anys. Massa tard per a ell i per a molts que, com ell, van lluitar pels grans valors de la democràcia i la llibertat, tant a Espanya com a França.
El que el meu pare no es podia imaginar, és que la seva filla, també vindria a parar a Valls i que una tarda d'hivern de 2008, llegint els seus diaris, descobriria que el seu pare també havia passat per Valls molts anys enrere.
