Gabriela Mistral i Guernica.

Fa no gaire vaig llegir que recentment s'havia publicat un llibre amb poemes inèdits de la nostra gran i desconeguda poetessa xilena Gabriela Mistral i Premi Nobel de Literatura l'any 1945. La notícia va sortir a la premsa l'octubre de l'any passat però el llibre, de moment, té una tirada reduïda que ha anat a parar a Biblioteques i centres de documentació. El llibre en qüestió es diu Almácigo i l'editor i compilador del llibre ha estat Luis Vargas Saavedra, poeta i estudiós de l'obra de la Gabriela Mistral.

La història mateixa de la gestació del llibre resulta curiosa i la seva recuperació ha estat possible gràcies a la donació que dels manuscrits va fer recentment Doris Atkinson, neboda de la Secretària i marmessor (albacea) de la Gabriela, Doris Dana.

Aquests escrits sembla ser, pels comentaris que he anat llegint, ensenyen la part més compromesa de l'autora davant dels fets bèl·lics que marquen l'època que li va tocar viure i posen en evidència la seva ferma aposta per la pau. He pogut trobar el poema Árbol de Guernica, poema dedicat al bombardeig d'aquesta ciutat, que es va recordar el passat 26 d'abril en el seu 72 aniversari.
L'últim viatge que vaig fer a Xile vaig tenir l'oportunitat de conèixer la meravellosa terra de la Gabriela : Vicuña i el Valle del Elqui, el museu i la seva casa. Les fotos són d'aquest viatge. La foto de l'arbre de Guernica, també és meva d'un viatge fet fa uns quants anys a Guernica.

El poema és aquest:

Árbol de Guernica

Volverá a ser verde y ancho
el roble, el roble nuestro.
Mordido de la metralla,
no del rayo de los cielos,
volverá a brotar contadas
una hoja por cada Euskaro
y será a la semejanza
nuestra y tierno.

Mientras, andamos errantes
sin criar roble en otros suelos,
con un gajo sollamado
que se aprieta contra el pecho.

Volverá a ser en Euskadia
el abra, el árbol y el ruedo
del corro de manos dadas,
y el himno al Dios verdadero,
confesado y silencioso
como la encina sin viento.

Los heridos y aventados
y los que a mitad de ruta
dizque se quedaron muertos,
todos volveremos, todos,
el árbol, al ruedo.

Mientras tanto parecemos
casa en noche de saqueo.
Y desvariados que dicen
en refrán “Guernica” y “fuego”.

Sigue entero y da, mascado
en un brote verde
un sabor de salmuera que resbala
si lo muerden niño o viejo.
Y con él, caído el sol,
comulgan y esperan ellos.

Mientras tanto caminamos
tocando a puertas de acero
de los que han la libertad
y siguen sordos y ciegos.

Crece con nuestras fés
y voluntades y tuétanos.
Crece al día y a la noche
aunque le den pez y fuego
y aunque zumben su despojo
alguaciles y patán ebrio.

Mientras tanto le rezamos
sobre el jergón a dos leños:
el de Cristo y el de Ignacio
entrecruzados y ardiendo.

Por islas, por archipiélagos,
al asar pez y catar
vino bárbaro tenemos
sobre nosotros la sombra
del buen roble que da silbo y oreo.

Cortados como la sarta
y la madeja,
escupidos en la noche tártara
partida del bombardeo,
cada uno caminó
cargando flor y madero
cortado de él y llevándolo.

Mientras que cortamos el aire,
en la lengua sin orígenes
decimos el Padrenuestro
y el roble allá lo corea,
fiel, hirviendo y recto.

Gabriela Mistral

La notícia del llibre a la premsa xilena:
El Mercurio
La Tercera

Sobre la Gabriela Mistral:
Portal Universidad de Chile
Patrimonio Cultural deChile
Centro Virtual Cervantes
Portal Gabriela Mistral
Museo Gabriela Mistral-Vicuña
Videos de Gabriela a Grandes Chilenos

Sobre poetes, llibres i més coses a:
Jardines errantes, el bloc del'escriptor xilè Omar Pérez Santiago