Pàgines

diumenge, 26 d’abril del 2009

Forcall, Valls i la doble "LL"

No sé per quina mena de circumstància, els topònims que em vinculen més profundament a aquesta península són per a mi i jo crec que, en general, per a qualsevol llatinoamericà, profundament difícils de pronunciar. El meu punt d'arribada inicial, terra d'origen de la meva mare i adoptiva del meu pare, va ser Saragossa, que en castellà és Zaragoza i no sé quina de les 2 maneres és més difícil de pronunciar. Però, de totes totes, la "Z" és un so absolutament impossible per a mí, encara ara, gairé be 30 anys després d'haver arribat aquí.
El mateix em passa amb la pronunciació correcta de la "LL"" final catalana: Valls, Forcall... No hi ha res a fer. Quan estudiava aquesta llengua, a banda de moltes altres coses (diguem per citar algun exemple: pronoms febles i relatius, accents oberts i tancats, dobles "ss" i "s", etc. etc. ) podia escoltar i arribar a descobrir com s'havia d'escriure una paraula si sentia la pronunciació de la professora. En solitari, havia de recórrer a l'aprenentatge memorístic. En fi, s'ha fet el que s'ha pogut. Per tant si veieu algun "pufo", perdoneu a aquesta aprenent perpètua de la llengua que fa un veritable esforç per escriure en català, vigilant tant com pot la correcció lingüística i amb els traductors sempre a mà per resoldre dubtes.
Tot allò era un preàmbul per a explicar el que volia veritablement explicar, la meva visita fa un parell de setmanes a Forcall, poble del meu pare i uns dels orígens d'aquesta ciutadana del món.

Foto: Pàgina web de l'Ajuntament de Forcall

Forcall és un petit poble de Castelló, situat al mig del meravellós Maestrat (Maestrazgo, en castellà). Forcall te una població de 540 habitants (encara que a l'estiu i en festes es multiplica) i està envoltada per 4 moles o roques: Mola de Garumba o Roca del migdia, Mola de San Pere o de Roc, Mola de San Marc o Mola de la Vila i Mola d'Encamaràs o Roca Roja. Té el forn en funcionament més antic d'Europa i encara que ara, pel tema de higiene alimentària i aquestes coses, no es pot accedir al seu interior, quan jo vaig arribar allà pels 80 la gent acostumava a portar al forn les seves safates amb pastissos i biscochos. Era absolutament fantàstic! Em semblava que em transportava en el temps a una època anterior fascinant i desconeguda. Encara tenia algun tiet i tieta vius, molts grans però no pertanyien a aquest món. Vestien de negre i la meva tieta, amb un mocador al cap. Ella no havia sortit mai del poble. El tiet sí que havia sortit per fer la mili i més tard per fer la guerra. La seva llar era un museu de coses antigues. No havien tingut fills i no s'havien "reciclat" com d'altres parents que sí ho havien fet per la l'evolució i modernització que sol acompanyar l'arribada dels fills.
Forcall als 80 era un poble vell i poc arreglat. Avui dia, en canvi, amb el turisme rural, les subvencions i el retorn als pobles sembla una altra cosa. Cada vegada que vaig em trobo més i més cases arreglades.
Doncs va ser fantàstic anar-hi. Va coincidir amb la Setmana Santa i vam passar allí un parell de dies. Havia nevat per tot arreu i les muntanyes estaven precioses. El riu portava aigua i el poble feia goig. No em va importar ni la pluja ni el fred i poder passejar una mica quan escampava la pluja va ser un plaer autèntic.
Aquí poso algunes de les fotos del poble que vaig fer amb el mòbil. No són gens bones perquè estan fetes amb pluja. Forcall va ser terra d'emigrants i fins i tot a Valls he trobat algun forcallà. També va ser terra de maquis, tot s'ha de dir. D'aquells pobles on el jovent va marxar per poder trobar oportunitats d'una feina i una vida de més qualitat. Allò va ser el que va obligar al meu pare i d'altres joves a marxar d'allí.

Forcall a la Vikipèdia
Sobre els Maquis:
Vikipèdia i Wikipèdia
Gran Enciclopèdia Aragonesa
Bloc: Espacios del Maestrazgo
Las ilusiones perdidas a YouTube








2 comentaris:

Anònim ha dit...

doncs de pufo cap ni un. estás en el grupo de los grandes, el nabokov, per exemple, que va escriure en rus i anglès, el sandor marai, en hungarès i anglès, crec. aaron applefield, en alemàn i hebreo. este último merece la pena una visita. continúa bloggista!!!

Centenari ha dit...

Gràcies pels ànims, van molt bé!!!